Tot i que la permanència no està assegurada de manera matemàtica, l’FC Andorra seguirà sent l’any que ve un equip de primera catalana. Només els calen quatre punts. No obstant això, a causa dels mals resultats d’aquests dos mesos, l’equip ara es troba en terra de ningú de manera que les places d’ascens es troben lluny mentre que les de descens estan a una certa distància. En aquest sentit, no seran atrapats però es troben en una zona de competició en la que «costa molt de motivar els jugadors setmana a setmana perquè no tens un objectiu amb el qual lluitar que no sigui contra tu mateix», explica el tècnic, Candi Viladrich.
En aquest sentit, considera que la temporada, a causa de les lesiones i els contratemps que s’han patit, «s’està fent un xic farragosa perquè cada cap de setmana, en lloc d’estar lluitant contra els altres equips, estàs lluitant contra tu mateix», afirma.
Pel que fa a aquesta mala ratxa que s’està patint en la que s’ha sumat només un punt en sis jornades, «considera que no som tan bons com creiem a principi d’any ni tan dolents com aquests últims mesos», «hem fet molt per sumar punts i el futbol ha estat injust per nosaltres, però al final, el que conta és si la pilota entra», manifesta.
D’aquesta manera, la situació «es revertirà amb treball i amb convèncer els jugadors del fet que ara venen sis partits essencials per acabar la temporada». Aquests pròxims duels, això sí, són més propicis per al conjunt andorrà i per tant, les claus per guanyar seran «les ganes i el treball». «Ara venim d’un Tourmalet, un periple a la part alta, contra equips confeccionats per pujar. Ara venen rivals que, a priori, no seran tan complicats», afegeix.
El futur
Viladrich no vol pensar en el futur: «Em reafirmo en el que he dit sempre: Primer hem d’acabar la competició, que prou feina tenim, anem jornada a jornada i del futur ja se’n parlarà si es dona el cas». «Psicològicament, estem bé, tenim ganes de reivindicar-nos i hem de demostrar que podem sumar punts i hem d’acabar el més amunt possible», creu. En aquest sentit, considera que «l’ascens és una utopia, una cosa molt difícil d’aconseguir en què influeixen molts contextos».
