- L’Humorista malagueny Tomás García, en un posat promocional. Foto: EL PERIÒDIC
Monologuista. L’han vist al ‘Club de la comedia’, i aquesta nit omplirà el Centre de Congressos amb Dani Rovira. Cortesia de Quelcom i els Dijous d’Humor.
–Quan era petit i parlava sol, la meva àvia em deia que semblava lero.
–Un monologuista no parlo sol. Hi ha d’haver sempre i com a mínim un espectador. Mai a la vida he assajat davant del mirall. Ho trobo ridícul.
–Ja que parlem de miralls, ¿què li diu cada matí Tomás al senyor García?
–Que cada dia té una mica més de panxa i que s’està deixant anar. Però també que és un privilegiat perquè viu del que li agrada. Mai no ho perdo de vista.
–Woody Allen definia la comèdia com tragèdia més temps. Per a vostè, ¿què és, l’humor?
–La quotidianitat passada pel sedàs de la ironia i, si convé, del sarcasme.
–Una d’insidiosa: ¿per què els andalusos graciosos no em fan cap gràcia?
–A tot arreu hi ha suposats graciosos que no ho són i s’ho creuen. Però a Andalusia és fàcil topar-te un cambrer, per exemple, que només obrir la boca et pixes de riure. En dono fe.
–Avui al Centre de Congressos, ¿qui teloneja qui?
–Dani Rovira no ho fa malament, però és evident que sóc jo qui omple les places, els estadis i el Madison Square Garden si cal. Me l’emporto perquè la gent el vagi coneixent i no es quedi a casa mossegant-se les ungles.
–¿Quin monòleg prefereix: el de Mourinho després de les derrotes, o la possessió estratosfèrica del Barça?
–El de Mou. De tan bé com juga, el Barça acaba sent avorrint. I t’ho diu un malaguista de tota la vida.
–Per cert: quan m’hagi de jubilar, ¿truco Pellegrini, que em fitxi?
–El cert és que estem construint un geriàtric, amb Nistelrooy, Demichelis, Maresca i companyia. Ens agafes en hores baixes, però donarem guerra.
–Amb petrodòlars àrabs, qualsevol.
–Els sentiments no es compren i els diners no donen la felicitat, ja ho sabem. Però ajuden, i molt. Paciència.
–¿Que tremolin, Picasso i Banderas, a punt de perdre el seu lloc com a malaguenys més universals?
–Els veig neguitosos: un removent–se a la tomba i l’altre al llit amb Melanie Griffith. Però no només ells dos. També altres malaguenys cèlebres, com el gran Chiquito i, ara mateix, el cantant Pablo Alborán.
–Com més crisi, més feina tenen els monologuistes. ¿Com pitjor, millor?
–Doncs ho sembla. Perquè no tenim menys feina, sinó més. Potser com a vàlvula d’escapament. El riure com a antídot.
–¿Ens improvisa per anar acabant un acudit de catalans?
–L’únic que sé: «Jordi, Jordi, tu, ¿forniques molt o forniques poc?» I diu el Jordi: «Les dues coses: molt poc».
–I l’última: una hora a l’escenari suant la cansalada, i ni un sol somriure. ¿Som uns ensopits, o ha perdut el foc?
–En els set anys de carrera no m’ha passat mai. Però si em fallen els monòlegs explicaré acudits, treuré públic a l’escenari o em despullaré. Riure, riuran, no pateixis.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
