Andorrana de 58 anys, la Tana Rovira porta al país tota la seva vida. És administrativa, i des de fa un parell d’anys, és també la mànager de la seva filla, l’artista massanenca Ona Saumell.
–A què es dedica?
–Soc administrativa.
–Com ha viscut, com a mare, l’evolució de la seva filla en els darrers anys?
–L’Ona ens va comentar que era un projecte que tenia al cap fer a finals de la seva carrera universitària. Com sempre ha sigut una noia molt fantasiosa, el seu pare i jo la vam deixar fer, però no esperava que aconseguís arribar tan lluny.
–És la seva ‘mama-mànager’.
–Així és. Les mares sempre estan allà per als fills i a mi l’Ona em demanava ajuda per comprar teles, pintures, contactes, diners, i tots aquests aspectes relacionats. Però és cert que més que mànager soc la persona que l’ajuda amb tot, queda més maco que dir esclava (riu).
–Des de quan ho és?
–D’ençà que va arribar de Santander (on va estudiar la seva carrera universitària) i va fer la seva primera exposició al Comú de la Massana.
–En concret, quina és la seva tasca?
–Bàsicament d’ajuda i de presència durant tot el dia al costat de l’Ona, la seva persona de confiança. Jo soc una estàtua a la qual sap que pot recórrer perquè estic al seu costat, però mai he intervingut en res. Al final tot s’ho acaba organitzant sola i jo li faig un acompanyament.
–Vagi on vagi?
–Vagi on vagi.
–Això no li treu temps per a vostè?
–Doncs sí la veritat. Treballo més, inclús els caps de setmana. Potser jo aniria a fer alguna activitat per la meva banda, però si l’Ona em necessita per una cosa, doncs estic allà. Té prioritat ella a les meves coses, però al final és un plaer per a mi poder-la ajudar amb tot el que pugui.
–El fet de ser família directa, fa més fàcil la feina?
–Molt. Al final ho faig perquè és la meva filla.
–Pel mateix fet, han tingut moments de més tensió o nervis?
–No! Hi ha prou confiança per dir-nos les coses. Al contrari, ens ha unit encara més, tot i que sempre ho hem estat molt. En aquest sentit, sí que soc molt crítica amb les seves obres.
–Expliqui’s.
–L’art cadascú l’entén a la seva manera, i a mi, o m’agrada o no m’agrada. Llavors, de vegades m’hi fixo molt en els seus quadres, potser amb algun detall específic o alguna cosa similar. Tot i que aquestes petites coses que li comento que no m’agraden, a la llarga m’acaben encantant. Com més temps em miro les pintures, més em fascinen.
