La Sara García és natural d’Olleria (València) i resident a Andorra des del 2011. Va estudiar Direcció d’Empreses i posteriorment es va titular com a instructora de pilates i activitats dirigides. La seva motivació interna per l’equilibri físic, mental i espiritual, i una cerca interior pel seu propòsit de vida en plena pandèmia, la van portar a fer el màster en coaching transpersonal, i és al que actualment es dedica.
–Què és ser coach transpersonal?
–La meva tasca és acompanyar als meus clients durant un procés reflexiu i creatiu, amb preguntes poderoses i eines que els fan sortir de la seva zona de confort i de control, per arribar a un estat de consciència i adonar-se del potencial il·limitat que els habita de manera natural. I transpersonal significa que va més enllà de la persona, del petit personatge amb el qual ens hem identificat i que sovint carrega una motxilla de creences que els limiten, pors i fracassos, que són un llast i afecten l’autoestima. Les persones que em contacten se senten perdudes i amb un personatge creat del qual es troben atrapats i sense sortida. Així, en cada sessió anem desfent aquest embolic perquè la persona es desidentifiqui d’aquest personatge i pugui tornar a connectar amb la seva essència.
–També fa referència a la intel·ligència emocional. En quins àmbits la treballa?
–La intel·ligència emocional té a veure amb tot el que està relacionat amb els sentiments i les emocions. Treballar-la et permet adonar-te de com has construït la teva realitat i afrontar la responsabilitat de canviar-la. Aprens a resoldre conflictes, gestionar emocions, augmentar la teva autoestima, i a deixar el personatge de la víctima per poder liderar la teva pròpia vida. A més, també treballem la intel·ligència corporal, la mental i l’espiritual.
–Vostè també va passar per un procés de desconstrucció d’un personatge?
–Evidentment, he fet una clau de volta i en continuo fent, i sento que d’això tracta la vida: d’anar despertant i prenent consciència. Però si he de fer referència a un moment concret, recordo quan feia curses de muntanya de manera amateur. Estava en equilibri, però va arribar un punt que mentalment no em trobava bé i utilitzava l’esport per camuflar-me sota aquest personatge invencible que m’havia creat. És bastant comú disfressar les nostres necessitats, carències, la soledat, l’acceptació i la baixa autoestima amb l’esport o altres addiccions. Vaig haver de transitar una etapa bastant dura i fer un canvi de paradigma: visc amb l’esport o visc dins d’ell? Així que vaig aprofundir en la cerca del creixement personal i aquest camí m’ha portat a ajudar ara a altres persones.
–Com espera créixer com a coach?
–A curt termini, vull continuar amb les sessions de coaching individuals per poder treure’m el certificat ACC per la ICF. I a llarg termini, voldria fer diversos programes per arribar a més gent i fer acompanyament grupal. Paral·lelament, estic fent un curs de criança respectuosa per poder-ho treballar amb les famílies.
