Marina Fernández

Moltes emocions per compartir el meu darrer partit amb les companyes amb les quals porto des de l'inici, i amb les més petites, perquè són unes afortunades de tenir totes les coses que quan nosaltres vam començar no. I, sobretot, encara amb més emoció de veure els meus amics i familiars, així com l'esport femení reunit.

Exacte. Aquest octubre fa just un any que vam fer uns amistosos a Gibraltar, i la meva idea era acabar on tot va començar, allà. Però després es va proposar fer una Nations League i vaig estar valorant-ho amb els meus pares, i finalment vaig decidir continuar un any.

Doncs sí. Al final no ens dediquem exclusivament a l'esport, també treballem fora, tenim altres compromisos familiars als quals normalment no podem acudir... En el meu cas, també hi ha una necessitat familiar al darrere que m'ha portat a decidir on prioritzar el temps. Ha sigut fàcil perquè he obert camí i ja he lluitat bastants anys, i és el que vaig dir, me'n vaig contenta, feliç i satisfeta de tot l'esforç i la feina que he fet. Ara em vull dedicar a altres coses, com el treball i la família.

Em quedo amb dos que per a mi són realment positius, encara que el primer amb derrota. Aquest va ser en una primera competició oficial a Malta, l'any 2015, amb una lliga prèvia de petites seleccions per accedir a la fase de classificació de l'Eurocopa [el partit va cloure 5-3 a favor de les locals]. I després el de Moldàvia, el primer matx de la Nations de fa dos anys, quan estava passant per moments molt difícils a títol personal, i va ser una recompensa de tot el treball, ja que vam vèncer [1-2] i vaig marcar i fer una assistència.

Avui dia s'ha treballat molt amb la base i tenim molta ajuda, ja no solament per part de la federació, també pels clubs del país o inclús pels de fora. Quan vaig començar [amb el combinat], que vaig anar al Pardinyes, no hi havia noies fora del territori andorrà. Ara, per sort, busquen més aquesta professionalització. I parlem d'11 anys, que tampoc és un gran període de temps, i veure que hi ha nenes petites que segueixen els teus passos anant a clubs de fora Andorra, per a mi és un orgull, perquè vol dir que alguna cosa hem fet bé i que he pogut contribuir al futbol femení del país.

Quant al cos tècnic, sempre hem tingut molt bons professionals, passa que encara falten recursos. Si compares l'staff de la selecció andorrana amb el de Gibraltar, per exemple, no té res a veure. Hi ha molts combinats que tenen dos fisioterapeutes, aquí ara com ara en tenim un i els tractaments se'ns fan molt llargs, o tenen una nutricionista... Són altres factors que les estan fent grans, i nosaltres, que estem molt contentes, som conscients que encara ens falta per professionalitzar l'esport i que les jugadores es dediquin únicament a jugar.

El 'Pana', quan li vaig dir que ho volia deixar, em va obrir les portes. Però estic en un moment en què he treballat molt pel futbol femení, estic una mica saturada de feina i necessito fer un 'break' en l'aspecte futbolístic. Mai diguis mai, evidentment, i continuaré sempre atenta al futbol femení, tot i que de moment no tinc intenció de col·laborar.

Que continuïn lluitant. Hem millorat molt i tenim molts més recursos, però elles han de ser pioneres i han de lluitar perquè les generacions futures encara ho tinguin molt més fàcil. I això és continuar el treball que s'ha fet aquests anys.