- Les dues puntaires, a la dreta, dilluns al taller tèxtil d’Escaldes. Foto: TONY LARA
PUNTAIRES. I alumnes del taller tèxtil d’Escaldes; diumenge que ve participen a la 9a Trobada, amb 700 col·legues més.
–Perdonin la ignorància supina però, fer punta…, ¿què és?
–L’art de teixir fil.
–¿I una punta?
–El resultat: tradicionalment, jocs de taula i de llit, tapets, coixins, mocadors, ventalls, estovalles, mantellines, cortines, vànoves, guants, tuls, pitets, quadres…
–Prou, prou. ¿I modernament?
–Fem també arracades, penjolls i corbates. I no diries mai el que té molta sortida…
–Doncs no.
–Lligacames per a les núvies. I tangues:¡arrasen!
–¿Què necessito, per posar-m’hi?
–Fil, per començar. Si pot ser, de llana, tot i que també val de cànem, d’espart… fins i tot de paper. També boixets –el que en castellà se’n diuen bolillos– i un coixí. El tradicional en la punta catalana és cilíndric.
–¿Ja en sabien, de fer punta, o en van aprendre al taller?
–[Respon l’Encarna] Quan era petita [diu Padilla] al meu poble, a les Alpujarras només feien punta les nenes bé. Les més humils ens ho miràvem. I des d’aleshores me va quedar la dèria de la punta.
—¿Què és el més difícil?
–Les fulles de guipur tenen fama d’entrevessar-se a moltes puntaires. No n’hi ha per tant. En canvi, segur que totes coincidirem que creuar els fils és el que requereix més traça.
–¿Quants boixets pot arribar a manipular, una punta?
–Un tapet no gaire gran, posem que de 60 per 30 centímetres, cap a 150. Però el problema no és la quantitat, perquè només en pots fer anar quatre a la vegada.
–I aquest tapet, ¿quantes hores de feina li suposarà?
–M’hi estaré ben be un any abans no l’acabi. Però és que el temps no compta.
–Així que, de negoci, poc.
–Impossible. És que no té preu. Ho fem com a regal de comunió, o de casament…
–Sense ànim d’ofendre, fer punta, ¿és cosa de iaies?
–¡Nooo! La meva néta té 9 anys i s’ha fet un punt de llibre. I no és l’única.
–Nétes i àvies de banda, ¿hi ha puntaires, en la generació de les mares?
–És que això exigeix molt de temps. I en aquesta edat tenen altra feina. El secret de la punta és la paciència. A canvi, és un exercici extraordinàriament relaxant. I també com una droga: altament addictiu.
–I senyors puntaires, ¿que n’hi ha?
–A les trobades bé en vénen. N’hi ha que són autèntiques màquines. I aquí tenim el nostre professor. Així que n’hi ha, n’hi ha.
–Ja que en parlen: una màquina, ¿no ho podria fer, això?
–No queda igual. Massa compacta, massa simètrica i més basta, no tan fina. Potser els xinesos n’aprenen un dia. Però mentrestant, nosaltres matindrem la flama encesa.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
