Creativitat sense esquemes ni patrons, aquesta és la frase que millor descriu al Marcel Llovera, un jove andorrà apassionat de l’snowboard, que ha aconseguit una barreja innovadora entre esports i art amb el seus dibuixos que, com ell mateix afirma, «intenten oferir una via per exposar la por» que molts tenim i que intentem amagar.
–En quin punt es troba personalment i professionalment?
–Ara mateix visc a Innsbruck parcialment, ja que realment tampoc soc una persona gaire fixa enlloc perquè el meu treball m’ho permet. Soc tatuador i la meva font d’ingressos són els tatuatges, després faig els meus projectes per complementar, però és més com un tema d’amor a l’art que realment el lucratiu. Al final crec que tots els creatius som uns culs inquiets i qualsevol monogàmia ens angoixa. Llavors, d’alguna manera, aquest projecte ha sigut com un plus cap a com fer més coses, donar-li conceptes a idees que tens tu al cap i materialitzar-les, perquè al final el món de les idees és tan gran que és tan fàcil tenir un munt de dibuixos vistosos al teu quadern, però que no els vegi ningú més que els teus col·legues.
–Entenc que va començar o se’l va conèixer com a snowboarder, en quin punt està aquest procés d’snow?
–Jo he estat molts anys competint, he estat molts anys gravant en vídeo parts, etc. Ara mateix he passat un parell de lesions que m’han marcat bastant. Crec que una lesió és una manera de reinterpretar el que fas, per què ho fas i quina és la direcció que vols seguir. Llavors ara mateix no tinc un propòsit concret, simplement em limito a gaudir del que faig. Visc rodejat de neu i de muntanyes i quan em ve de gust pujo a la muntanya a veure els meus col·legues, a passar-m’ho bé.
–Troba alguna diferència entre la neu i les muntanyes andorranes i austríaques?
–100%. Al final els Alps són muntanyes joves i és molt més perceptible la verticalitat de les muntanyes. També, concretament aquí, quasi tot són baix glacials, no fluvials, com Andorra. Al final, el tema del baix fluvial m’angoixa una mica, és un pèl claustrofòbica per la vista panoràmica que això et dona. Aquí tens una vista panoràmica molt més àmplia i això, quant a viure-hi, la veritat que és molt agradable, perquè pots veure molts horitzons diferents al dia, si no creues a l’altre vall i tens uns altres horitzons i no tens sempre una muntanya davant que t’està limitant la teva mirada.
–En quin moment decideix dedicar-se a l’snowboard?
–Bé, jo no em dedico a fer snowboard, simplement passo molt temps esquiant. Realment no em dedico a l’snowboard perquè ningú em paga per viure d’això. Sí que tinc els meus espònsors que m’ajuden i em donen material per continuar esquiant, llavors la meva despesa és bastant mínima. Al final, l’snowboard i l’esquí són esports de rics i com no tinguis molts diners és bastant poc factible, si no ho tens al costat de casa, és clar.
–Mai ha pensat o va pensar en dedicar-s’hi?
–Sí, 100%. Realment vaig tenir un punt de la meva vida quan acabava el batxillerat que tenia dues opcions; continuar amb l’snowboard o dedicar-me més aviat al món de l’art, al món creatiu, al món del disseny. Llavors em vaig posar a estudiar disseny a Barcelona. Una cosa important en aquesta decisió també va ser que a Andorra, tristament, no tenim una federació de snowboard, que em sembla ridícul, perquè som un país de neu. I aquí a Àustria veig molts joves que viuen en una bombolla d’snowboard. Estan tot el dia, tot l’any, esquiant amb professionals, amb un equip que vetlla per ells i un govern, que també. I a Andorra no és aquest el cas. A Andorra sí que hi ha una federació d’esquí, però les ajudes són molt mínimes. I en el cas de l’snowboard és que ni existeixes. No hi ha ni tan sols l’opció d’estar federat en l’snowboard.
–L’any 2016 vam tenir l’oportunitat de parlar amb vosté i fer-li una altra entrevista i vam parlar d’una possible creació d’una federació d’esportistes, i ho demanava també, obertament. Set anys després, com està aquest tema?
–Parat. No sé de ningú que hagi entrat i mantenir-se en aquesta federació. És un món bastant incomprès, és una cultura bastant emergent. Hi ha una sèrie de disciplines i categories que s’han portat a la part política i ja s’entenen com a oficials. A Andorra no es recolza aquesta disciplina.
–Per què creu que hi ha aquesta part d’oblit o de fer els ulls grossos?
–Crec que hi ha un grup de gegants esquiadors federats que practiquen i competeixen l’esport sense cap limitació. A més, no amplien la seva mirada cap a cap lloc que no sigui el que han fet sempre. És un problema real que gent com jo i molts altres patim.
–Creu que si s’arribés a fer una mica de pressió de grup i pressió social, arribaria algun canvi?
–Crec que sí. Crec que és 100% i crec que és una necessitat que emergirà en algun moment. Si no ho ha fet encara és perquè els integrants encara no són suficients. Crec que és agafar consciència, plantar la llavor i aquesta continuarà creixent sola per la quantitat de fertilitzants que hi ha al voltant del món.
–Deixant una mica de banda tot el conflicte que pot haver-hi d’organització. D’on li ve la passió per l’art?
–Jo sempre dic que el millor que he fet en la meva vida ha sigut dibuixar a classe. Els meus professors del passat igual discrepen, igual no, però avui en dia soc el que soc gràcies a això. I això és el que m’ha nodrit a mi com a persona i com a professional, i el que m’ha donat les habilitats que tinc. Això m’ha empentat a seguir el recorregut que he seguit. També tinc la meva àvia que és pintora. Això sempre ha sigut un suport i en general crec que la meva família té una mirada bastant moderna i molt acceptadora de la meva personalitat.
–Què va estudiar concretament?
–Jo vaig estudiar disseny a Eina, una escola de disseny i art de Barcelona. Vaig estudiar disseny i després em vaig especialitzar en la creació visual, la qual és un concepte molt ampli. Aquesta escola em va ensenyar a donar-li un altre concepte al que faig i que aquest pugui arribar a altres persones. Ha sigut una cosa molt important.
–Tot el que sap, la barreja com a il·lustrador, tatuador i snowboarder, ha estat una cosa més d’autoprenentatge o creu que és un talent autodidacte?
–Crec que el talent autodidacte s’obté a través de l’aprenentatge que tu agafes. Si no, les deixes anar pel camí i es queden en l’oblit, s’agafen de l’aprenentatge. És cert que mai he sigut un estudiant exemplar, però el talent autodidacte m’ha donat una personalitat. Al final, quan segueixes molt les normes, et classifiques en el que t’han ensenyat i si no trenques amb això i t’ho emportes del teu terreny, aquestes emocions on tu et sents còmode, acabes formant part d’una plantilla. Jo no he volgut formar part d’aquesta plantilla mai. Crec que aquesta negació de no voler ser com la majoria, és el que m’aporta un valor afegit d’alguna manera.
–Quan fa que va decidir barrejar aquest talent d’art i la passió per l’esport?
–Crec que això és un tema d’inèrcia que s’ha anat generant per si sol. No és una decisió que vaig prendre un dia, s’ha fet més com un conjunt de coses que vas fent. El llibre que recentment he promocionat surt d’aquí, vaig fer fotos de mi amb l’snowboard de gent que em feia fotos i vaig començar a pintar un dibuix dins aquestes fotos. Vaig veure que era bonic i original, a més de ser molt meu.
–Aquest any va presentar el seu llibre, ‘Nuestros Miedos, Nuestros Monstros’. En què consisteix la publicació?
–Doncs Nuestros Miedos, Nuestros Monstros al final és un projecte il·lustrat, és un llibre que tradueix una necessitat que crec que compartim tots, que és la por. I aquesta, dins d’un esport de risc és inevitable. Al final t’estàs posant en perill a tu mateix i el teu cervell i el teu sistema de defensa sap això, llavors et protegeix. Aquesta protecció, alhora és feixuga i encoratjadora, perquè et dona com un poder, que seria semblant al superpoder de la supervivència, però d’altres vegades és crear com una obsessió, una por que és més aviat un fantasma, que no és del tot real, és més com una imatge que t’has fet tu d’una circumstància i com això t’afecta i et fa sentir més segur o més insegur.
–Per què sorgeix la idea de fer la publicació?
–Al final formo part d’una comunitat de valents, però que també tenen por. La idea és traduir una por amb un monstre, però plasmar-ho més informal, més amigable, d’alguna manera, i així, imaginar-te les teves pors d’una manera com un monstre més amistós amb el qual pots conviure, perquè al final estarà allí sempre. És així com aquest projecte obre una mica aquest diàleg entre les pors i nosaltres.
–A qui està adreçat el llibre?
–És un projecte per a tothom, no és un projecte només per a mi, això no és un llibre que jo vull tenir. He fet aquest projecte perquè vull que tothom pugui parlar de les seves pors, pugui parlar de les seves emocions, pugui dialogar sobre elles amb un suport amable.
–A què té por?
–Jo crec que la meva por més gran és fer-me mal i que em quedi una seqüela. Que per culpa d’haver-me posat en perill, això m’hagi passat factura i m’ho noti d’ara per sempre. La por de lesionar-se no és que em faci mal a la mà, el canell o el genoll. És més una por de passar de ser una persona independent a dependre d’algú altre.
–L’snow el fa enfrontar a moltes pors?
–Sí. Aquest esport és una manera de fer del risc un joc i de passar-t’ho bé mentre t’arrisques.
– Creu que la societat hauria de tenir més o menys por?
–La societat té molta por, però no ho expressa. Tothom té un munt de por i no se’n parla per un tema de protecció que, d’alguna manera, si no es parla d’ella, s’acaba creant aquesta protecció com una cosa dolenta que ja no et protegeix, sinó que et limita.
