La família de Manolo Ferrer va emigrar d’Andalusia i va aterrar a Andorra als anys 60. Aquí va créixer i es va formar fins que va entrar a treballar a la banca. Va compartir la professió amb la seva gran passió per l’art fins al punt que va decidir crear el seu propi taller.
–Quan va sentir que li agradava l’art?
–Des de ben petit. Sempre que podia em dedicava a fer dibuixos de tota mena, però el meu interès pel vidre va arribar molt més tard.
–En quin moment va decidir formar-se?
–Sempre havia viscut amb l’espina clavada sobre fer Belles Arts, fins que un dia, la meva responsable del banc em va adaptar l’horari laboral d’una manera que em permetia viatjar cada setmana a Tàrrega per formar-me a l’Escola d’Arts i Oficis.
–Com va acabar aquesta dinàmica d’anades i vingudes entre el Principat i Catalunya?
–Quan feia el tercer curs em van nomenar director d’una de les sucursals del meu banc i vaig haver d’abandonar la meva estada a l’escola de Tàrrega, ja que havia de centrar-me a l’àmbit familiar i laboral.
–Tot i això, mai va abandonar l’art del tot.
–Afirmatiu. Vaig aconseguir compaginar la feina amb diferents cursos a Sant Julià i a l’Escola de Vidre i Tèxtil d’Escaldes-Engordany.
–Com va néixer el seu interès pel vidre?
–Volíem construir-nos una casa a Escaldes i vaig acudir a la fira de construcció Construmat de Barcelona. Allà vaig conèixer a una dona que estava duent a terme una làmpada de vidre Tiffanny. Em va explicar el procés de fabricació i vaig quedar bocabadat per aquest material.
–En aquest punt va decidir abocar-se de ple, oi?
–Tant va ser així, que vaig decidir muntar el meu propi taller al garatge de casa. Allà vaig començar a demanar materials i treballar el vidre. De fet, la meva primera escultura és un pagès treballant el tabac i està a l’entrada de casa.
–Va participar en el 38è cicle de conferències de la Societat Andorrana de Ciències.
–Així és, al centre cultural La Llacuna. En commemoració de l’Any Internacional del Vidre 2022 vaig explicar la meva visió sobre l’art del vidre i vaig mostrar les meves obres i les tècniques que faig servir.
–S’està perdent aquest vessant artístic a l’àmbit europeu?
–Correcte. A altres indrets com els Estats Units, la cultura del vidre està molt més eixamplada i gaudeix de millor reputació i patrocini que a Europa.
–Per què creu que s’hauria de promoure aquesta pràctica?
–Perquè el vidre es troba en tots els racons de la nostra vida i no el valorem prou. Des de fa centenars d’anys forma part de la nostra vida quotidiana i jo vull donar-li una sortida més artística.
