Català però resident al Principat des de fa sis anys, Jordi Vidalmorgó va decidir fer-se autònom i crear la seva pròpia empresa, Som de Fusta. Ho va fer fa un any i mig després de treballar al sector de la construcció i juntament amb la seva dona, la Laura.
–Primer de tot, què és Som de Fusta?
–Som una fusteria on ens dediquem a fer de tot en general: talls a mida, baranes, parquets, etc. tot i que normalment són mobles a mida per aprofitar els raconets dels habitatges.
–Ho fan tot des de zero?
–Menys el serratge, tot el que és l’estructura i el relacionat amb la fusta sí que ho faig jo.
–Quan funden l’empresa?
–Ara fa un any i mig, juntament amb la meva dona, la Laura. La idea era fer-me autònom i ja estàvem a Andorra, i vam decidir muntar-ho aquí. Bàsicament com a projecte personal.
–Per què fusteria?
–Vaig estar un temps fent altres feines i molt de temps a la construcció. Amb la crisi vaig quedar a l’atur i vaig entrar de rebot en una fusteria, em va agradar, i fins ara.
–És un d’aquells oficis més antics que no s’ha perdut en l’actualitat.
–Exacte, de fet aquí al país en som diversos. És cert que pots tenir una competència amb empreses on compres un moble i el muntes, però la gent també vol altres coses, com una taula amb una cara rodona o amb una mesura específica, cosa que no trobaràs a un Ikea, per exemple.
–Quin és el vostre diferencial?
–Hi ha moltes empreses especialitzades: parquet, finestres, entre altres. La nostra peculiaritat és que ens centrem molt en mobles i fem feines petites, cosa que moltes fusteries no.
–Hi ha algun tipus de moble més demanat que d’altres?
–La veritat és que no, en aquest temps que portem oberts és bastant variada la demanda, així com el volum de feina, que va a temporades.
–Com és el procés de fabricació?
–Ara estem treballant amb un passamà d’una barana. Primer demanem la fusta, és a dir, el llistó gran de la peça, aquesta la transformem a la mesura aproximada i després li donem la forma. Posteriorment es pinta i la instal·lem. A més, com tenim una feina més ajustada, no donem plaços molt a llarg termini.
–Què és el que més i el que menys li agrada de la professió?
–Com a ofici és molt bonic, està clar que és molt manual, però és molt gratificant. El pitjor, per dir alguna cosa (riu), la càrrega i transport de peces més pesades.
–També fan feines fora del Principat?
–Sí. No s’ha donat tampoc el cas, ja que com a molt hem fet a la Seu d’Urgell, però no hi hauria problema en fer-ho més enllà.
