- L’actor català, en una de les seves clàssiques piruetes. Foto: JOAN CORTADELLAS
–¿Com s’hi veu, en el paper de bòfia?
–Fantàstic. Puc jugar a polis i a lladres com al cole. I a més, faig de poli ianqui, res de mosso ni de guàrdia civil.
–Amb (una mica de) mala bava: ¿a Pluja constant, persisteix en les seves exhibicions gimnàstiques?
–Les tombarelles, les deixo per a Gervasi Deferr… Però és cert que és una obra físicament molt exigent, amb ritme. Com un partit del Barça, on la pilota està constantment rodant.
–Ja que parlem del Barça, ¿es dopen o no, aquests nois?
–I tant, que es dopen: de talent, autoestima, esforç i actitud.
–A Broadway, els protagonistes eren Hugh Jackman i Daniel Craig. ¿Qui és qui, aquí?
–Jo faig de Jackman; Pere Ponce, de Craig. Com es veu, hem respectat escrupolosament les tipologies d’actors.
–Especialment, Ponce… En fi: té en cartera un biopic sobre Moragues, amb vostè en el paper del general. ¿Per què no d’oficial borbó?
–Doncs m’encantaria. Fer un Felip V ben fill de puta i ben genocida, com el personatge real.
–Dies enrere insistia en la idea de les coproduccions andorrano-catalanes per competir als Oscar. ¿Algun eco?
–Cap. Però estem en un atzucac. Caldria que la part andorrana hi aportés entre un 10 i un 20% del capital. I això és molt difícil, perquè la producció cinematogràfica andorrana és… mínima.
–Molt optimista el veig: mínima, no; ¡és inexistent!
–Sí que hi ha algú que s’hi aventura, sí… ¿La solució? Que el Govern aportés en forma de subvenció la part del capital necessària per cobrir aquest percentatge que es requereix perquè una pel·lícula sigui nominalment andorrana. Seria una manera, però no sóc jo qui…
–Per cert, ¿no ha sentit la temptació de postular-se com a successor d’Álex de la Iglesia?
–Doncs seria una maniobra brutal, sí, que el president de l’Acadèmia catalana presidís també l’espanyola… Però no: Madrid està molt lluny.
–Si Dreamworks li ofereixi el paper de Julian Assange, ¿s’hi apunta? Si m’ho permet, jo l’hi veig…
–No sé si és un piropo o què. Però gràcies, company. Potser ben tenyidet de blanc.
–El Ramon Llull, a Núria Amat, firmant del Manifiesto… ¡¿On anirem a parar?!
–Exactament on som. Diuen que els premis literaris estan amanyats. En aquest cas, potser algú volia redimir aquesta noia després que la digués tan grossa, allò d’acusar de filonazi la Generalitat. No ho sé: tot plegat reflecteix el complex d’inferioritat del poble català.
–Però si ara, amb La Vanguardia en català, tenen independència a tocar.
–No sé si és més a prop, però és un símptoma de maduresa nacional, d’autoestima i de respecte per la nostra llengua, com respectem la del país veí.
–Davant de l’espectacle de la recurrent divisió de l’indepedentisme , ¿diria allò de ‘¡Porca misèria!’?
–Porca, però molt porca. Ara bé, la independència no arribarà de la mà de l’independentisme parlamentari sinó quan facin el cap els convergents i els socialistes sobiranistes. Llavors serà Catalunya independent.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
