'Diva de Barrio' ja ha omplert teatres com el Gran Vía o l’Apolo. Què es trobarà el públic d’Andorra aquest divendres que no es pugui veure en cap xarxa social?
El públic d’Andorra descobrirà una “Diva de Barri” que va molt més enllà del que es veu a les xarxes. A les xarxes socials acostumo a compartir moments d’improvisació i 'crowdwork', però això no vol dir que l’espectacle sigui només això. Al teatre es trobaran amb una història guionitzada. Hi ha humor àcid, directe i sense filtres, del que no cap a les xarxes, però també hi ha una crítica social al darrere.
El teu humor és àcid, sense filtres i molt “de barri”. Què vol dir exactament ser una “diva de barri” avui?
Ser una "diva de barri" avui és una declaració d’intencions. És un personatge que a l’escenari exagera i porta al límit certes actituds; és algú que no renega de les seves arrels, que parla clar, que no es disfressa per encaixar i que converteix el quotidià en extraordinari. És tenir la seguretat d’una diva, però amb els peus a terra.
L’espectacle està carregat de nostàlgia dels 2000. Si l’haguessis de resumir en tres icones d’aquella època… quines serien?
Si l’hagués de resumir en tres icones dels 2000 serien: el Messenger i els seus brunzits, els ors i un bon 'eyeliner'. Els 2000 van ser exageració, drama, estètica sense filtres i moltíssima personalitat. I el meu espectacle beu molt d’això: d’aquella època en què tot era més intens, més 'hortera' i més autèntic. És nostàlgia, però també és riure’ns del que vam ser… i del que encara som una mica.
Parles molt de la felicitat aparent a les xarxes versus el drama real. El públic riu… però també s’hi sent identificat?
Totalment. El públic riu molt, però també s’hi sent molt identificat. Parlem d’aquesta felicitat aparent que veiem a les xarxes, d’aquesta vida perfecta que sembla que tothom té… i la contrasta amb el drama real, amb el que de veritat ens passa quan s’apaga el filtre. De fet, molta gent surt del teatre dient-me que ha reviscut una època, que s’ha reconegut en situacions que creia oblidades i marxa amb un somriure d’orella a orella. I això és el més bonic: no és només riure, és sentir-se part d’alguna cosa, mirar-nos sense postureig i dir “d’acord, no estic sola en això”.
El teu estil té molta improvisació i 'crowdwork'. El públic d’Andorra ha de venir preparat per participar?
És veritat que quan el públic ve amb ganes de jugar, de riure’s d’un mateix i d’interactuar, l’experiència és encara més divertida per a tothom. Quan la gent està entregada i amb sentit de l’humor, es crea un còctel meravellós i únic aquella nit.
Però també vull deixar clar que ningú està obligat a participar. Si algú no vol interactuar, no passa absolutament res. Jo tinc el meu guió, la meva estructura i la meva història; l’espectacle no depèn del públic. Ara bé, si el públic està despert i enginyós, aleshores passen coses màgiques que no es repeteixen mai igual.
La teva trajectòria comença després d’un accident que et va fer replantejar la vida. Com influeix aquesta experiència en l’escenari que veurem demà?
A mi sempre m’havia agradat el món de la faràndula. Des de petita. Però pensava que això era tenir pardalets al cap. Que el que havia de fer era el que m’havien ensenyat… encadenar feina rere feina, complir, ser responsable… encara que no fos realment feliç. I després de l’accident vaig pensar: “I si em moro i no he intentat fer el que m’agrada?” Demà, el que es veurà sobre l’escenari és algú que va decidir deixar de sentir-se petita. El meu humor és àcid, sí, és de barri, és natural… però també neix d’aquesta consciència que la vida pot canviar en un segon. I ja que som aquí, almenys visquem-la 'a lo grande'. L’accident em va trencar coses, però també em va treure la por d’intentar ser qui volia ser.
Has dit que “celebro el que som sense complexos”. Quins complexos creus que encara arrosseguem com a societat?
Crec que, en general, encara hi ha molt complex de barri, molt complex de classe, molt complex de “no soc prou fina”, “no soc prou jove”, “no soc prou perfecta”. Sembla que sempre vulguem ser el contrari del que som. Qui ve de bona família de sobte presumeix de ser de barri, i qui és de barri intenta dissimular-ho. Mai estem còmodes en la nostra pròpia pell. Jo celebro el que som sense complexos. Celebro no encaixar. Celebro no haver de demanar perdó per no entrar dins del motlle. I per a mi l’humor és una manera de desactivar aquests complexos. Quan rius d’allò que suposadament t’avergonyeix, deixa de tenir poder sobre tu.
El xou acaba amb un final musical. Podem avançar alguna pista o és millor que la gent vingui a descobrir-ho en directe?
No puc avançar res, perquè si ho explico perd l’efecte sorpresa… i la gràcia que això comporta.
Per a qui encara dubta si venir, què li diries perquè s’animi a comprar l’entrada i omplir el Centre de Congressos?
A qui estigui dubtant li diria que vingui sense prejudicis i amb la ment oberta. El meu xou no és per anar amb el front arrufat, és per riure’t fins i tot de la teva ombra. Del que ets, del que vas ser i del que et fa una mica de vergonya. I passa una cosa molt bonica quan això succeeix: durant una estona tots som una mica més lliures. Al teatre ningú ha de quedar bé, ningú ha de fer postureig, ningú ha de demostrar res. Només riure. I et prometo que quan sortim, la cara és una altra. Més lleugera. Més il•luminada. Com si haguéssim deixat anar alguna cosa que pesava. Així que si dubtes… vine. El pitjor que pot passar és que riguis. I el millor, que surtis una mica més lliure del que vas entrar.
