Professor de literatura i escriptor, Iñaki Rubio presenta avui a les 19.30 hores a l’Hotel Plaza el seu segon llibre de relats: L’altre costat del mirall. La periodista i assagista Roser Porta i l’actor Jordi Torguet l’acompanyaran en la presentació de l’obra guanyadora fa un any del Premi Joaquim Ruyra, en el marc de la cinquantena edició dels Premis Recvll de Blanes. Tota una vida escrivint i apassionat de la literatura, la pròxima publicació de Rubio, sense tenir en compte els contes que segueixen gaudint el seguidors del seu blog, representarà la seva primera novel·la.
–Quina ha sigut la resposta en general dels lectors de L’altre costat del mirall?
–De moment molt positiva. La gent que l’ha llegit, i fins i tot en el procés de llegir-lo, m’ha anat escrivint missatges al Facebook dient que és molt bo i que se l’ha llegit molt de pressa, que és la idea. Ha rebut crítiques d’aquí i de Barcelona força bones. Estic molt content.
–Què és el més difícil d’escriure un conte?
–El gènere m’obliga a pensar en un missatge clar. Els contes han de ser molt tancats. Penso molt en cap a on vull portar el lector i si li estic donant moltes pistes, poques… És un joc amb el lector. Si et passes, pel lector exigent perd la gràcia. Si les fas molt subtils et poden no entendre. La dificultat recau en trobar el terme mig. Poc o molt vull determinar cap a on va la cosa. Cadascú se l’ha de fer seu, però jo l’acabo el conte. M’agradaria definir aquests com contes que han de fer riure, però també han de fer pensar. És un gènere molt exigent perquè no és poesia, que és pura expressió; però tampoc és una novel·la, en la que et pots esplaiar. Has de ser concís i anar a buscar l’essencial, sabent calcular quin és el punt en què no cal posar més. A més, tens només una pàgina per captar el lector, s’hi ha de veure reflectit.
–Aquí ve també la vostra reivindicació com a escriptors de contes per aquelles persones que creuen que és molt fàcil fer-ho.
–Molta gent creu que és un gènere menor quan en realitat és molt ambigu i molt exigent amb l’escriptor i amb el lector. Una novel·la pot tenir 10 pàgines més fluixes, però un conté no perquè només té 10 pàgines i han de ser totes bones. A més, en un llibre de contes tots han d’estar al mateix nivell, és imperdonable que n’hi hagi un de més fluix. La gent es torna molt exigent sense adonar-se’n. És un repte poderós.
–I el millor d’escriure contes?
–És un repte que em permet començar una cosa i acabar-la. Les històries a mi em venen en forma de conte. Molts companys, crítics i lectors m’han dit que podria estirar les històries per tenir novel·les, però fins ara m’he trobat molt a gust en aquest format i, a més, és una mica com la meva vida: molt intens.
–En quin moment estàs ara de la novel·la que serà la teva propera publicació?
–Faig la broma sovint de que és una novel·la que ja l’he acabada dues vegades. La vaig escriure abans d’acabar L’altre costat del mirall, la vaig tancar en un calaix i la vaig deixar reposar durant mesos. Quan la vaig treure al cap de casi un any vaig veure que no funcionava de cap manera. Vaig canviar completament el to i, quan ja m’agradava, la vaig tornar a guardar. Quan vaig acabar aquest darrer llibre de contes vaig tornar a recuperar la novel·la, em va agradar, però la vaig estirar. Ara torna a estar tancada. Potser per Setmana Santa o a l’estiu, quan torni a llegir-la, veuré si l’he acabat o no. Pensava que l’havia acabat dues vegades… I no! Crec que és la definitiva, però no vull ni pensar-hi.
–Existeix la inspiració?
–Si existeix, està sobrevalorada. Has de treballar molt. És com el que deia Picasso: «si la inspiració existeix, que et vingui mentre estàs treballant». Hi ha moltes maneres de treballar. Jo intento ser disciplinat i un cop estàs connectat a una cosa, te l’emportes arreu on vas. En qualsevol moment se’t poden ocórrer coses, però sense rutina la inspiració no serveix, cal un context.
–A què et refereixes quan parles de «fugir del sentimentalisme»?
–El sentimentalisme seria: vull emocionar el lector i que visqui uns sentiments, i faig que el personatge passi per aquests sentiments. Això és una mica barruer. La literatura està en què jo sé el que vull fer-te sentir i he de posar les eines de la llengua i la literatura per provar-ho, però sense posar els meus sentiments sobre el paper per fer que el lector ho senti per simpatia. L’escriptor ha de desaparèixer del paper.
–Aleshores tu no tries els sentiments que acabes provocant.
–No. Et fas l’idea del que vols o t’agradaria provocar, però no té cap sentit que t’hi posis. Al lector no li interessa la meva vida, li interessa la seva. És molt complicat, però aquesta és la tècnica i la feina de l’escriptor. El lector va entrant i, com a molt, al final hi ha alguna idea més concreta. No parlo de sentiments, però el lector hi pot reconèixer part de la seva vida en els contes. Com a lectors el que ens interessa llegir és la nostra història, no la de la resta.
–També parles de la condició humana. En un moment com l’actual, podem acabar pensant que al final resulta que naixem tots dolents per naturalesa…
–(Riu). M’interessava parlar molt de la condició humana però fer-ho d’una forma determinada. És a dir, amb un tractament lleuger, humorístic, amb ironia. No amb un to solemne ni existencial, la realitat ja és prou dura. Volia fer pensar. Sense adonar-nos-en anem construint un relat i una identitat. El que he volgut és donar un toc al lector i fer-lo reflexionar sobre determinats temes: frustracions, solitud, identitat… Crec que avui en dia ens fan falta els moments de pausa i reflexió. La realitat no existeix, la construïm en funció de la nostra mirada. Una mirada que, reflexionant, es pot canviar. I l’humor és una eina molt poderosa que ens permet canviar-la.
–Així doncs, segueixes creient en la humanitat.
–Sí, molt. Pot semblar cínic (riu), però hi crec molt. Penso que totes les persones podem mirar-nos al mirall i descobrir que aquella persona que veiem potser és més collonuda del que pensàvem. Acabem portant tots una vida molt convencional, però on quedem el xaval que érem de joves? Potser seríem més gamberros, però també més feliços.
–Què vol dir una persona «tal com cal»?
– La gent vol tenir una identitat pròpia però tots acabem sent igual: una persona com cal dins de la feina, amb la família… Al final tots ens desvivim per ser normals, però si surts d’aquesta normalitat et sents insegur. Jo vull dir el contrari: ser normal és bastant avorrit, intentem ser nosaltres mateixos i després descobrirem que tenim cadascú més talent del que pensem. I, sobretot, hem de ser més auto irònics, ens prenem tots massa seriosament.
–Aquí podríem entrar, tu que ets professor, en l’educació. És a dir, ens marquen des de petits uns cànons i uns passos a seguir per ser com cal.
–És frustrant, sí. Al ser professor de literatura em puc permetre un cert marge de creativitat, però és veritat. Potser, de vegades, faria falta reivindicar en l’educació la capacitat de desenvolupar en els joves la seva pròpia creativitat. A mi tampoc m’agrada l’idea de tancar-ho.
–És possible arribar a la llibertat individual?
–És possible desitjar-ho. No sé si és possible, però podem no renunciar-hi d’entrada. Només canviant aquest punt de vista, sobretot al fet de pensar lliurement, seria diferent. Potser la màxima llibertat està en el pensament i en l’actitud envers la vida. Són reflexions que també apareixen al llibre. Ningú et pot treure la capacitat de pensar i imaginar el que vulguis.
–M’imagino que t’has trobat gent que t’ha dit que et caldria «centrar el cap» i que «ja tens una edat».
–La gent sempre vol que tinguis una vida convencional com la seva. Costa entendre que algú vulgui viure diferent. Però amb un parell de respostes enginyoses et deixen tranquil! I a qui em digui això, els hi dic que ho siguin ells per mi. Jo em considero una persona com cal i m’esforço per ser-ho, però això no vol dir que hagi de ser com la resta.
–Un dels personatges és un banquer… Tots el que està passant les darreres setmanes seria digne de l’Altre costat del mirall?
–(Riu). No sé que dir-te! En els contes que més retrato la realitat contemporània, sempre ho he fet de forma molt allunyada aparentment de la realitat. És purament ironia. Els lectors són prou espavilats i penso que els hi pot agradar perquè si ens deixen marge i llibertat d’imaginar, els contes ens agraden més.
–Fas referència a autors com Lewis Carrol, Josep Pla, Pere Calders, Cervantes… Parles també de que la literatura s’alimenta de la pròpia literatura. És possible crear obviant aquestes referències?
–Ara mateix, l’etapa post-moderna, s’alimenta efectivament de la pròpia literatura. Com que tot s’ha explicat ja és impossible fer literatura sense que apareguin referents perquè estaries enganyant al lector. És un joc inevitable que també es fa amb el lector. Quan em poso a escriure les històries que jo vull, me’n adono que van apareixent aquests referents que m’han acompanyat sempre i ho portes tota la vida, no es busca expressament, està allà.
–Com es transmet la passió per la lectura i l’escriptura als alumnes?
–Jo sé que ho faig, però com ho faig no ho sé! (riu). Sóc passional i ho visc molt. Quan els alumnes veuen que el teu sentiment és honest ho respecten. Com es fa? Sent honest amb un mateix i amb la literatura. T’has de deixar apassionar. La literatura va per aquí. A mi em funciona així, amb passió, però no hi ha una manual i mira que fa anys que faig classes!
