Elvira, primers dies al capdavant de l'Associació de Dones d'Andorra. Com ho està vivint tot plegat?
Bé, no deixa de ser una continuïtat del treball que fem a l’ADA. L’únic que ha canviat és la junta, i la veritat és que tenim un bon equip, format per dones de diversos orígens socioculturals i de diferents àmbits laborals. El que continuarem fent, i ho tenim molt clar, és seguir el camí que ja havia traçat l’altra junta durant els darrers quatre anys, reforçant sobretot el compromís igualitari de la dona al país.
Fins ara vostè estava al capdavant del Punt d'Informació de la Dona (PIT).
Exacte. La veritat és que jo sempre he estat darrere i sempre m’ha agradat estar-hi. Aquesta vegada em van proposar donar aquesta passa endavant i al principi vaig dir que no, després que sí, i al final vaig pensar: "Va, doncs per què no? Després de 24 anys també fa il·lusió, no?". Jo me l’estimo molt, l'ADA. És un repte, però ja et dic que em fa molta il·lusió ser la presidenta aquesta vegada.
Com a presidenta, quines són les seves prioritats a partir d'aquest moment?
Continuarem, sobretot, reforçant el Punt d’Informació de la Dona, així com promovent la Cursa de la Dona. Passa que ajustarem una mica el calendari perquè cada vegada hi ha més accions esportives i és més complicat posar-la que no xafis una a l’altra. Després, un altre repte que tenim és reforçar el treball amb dones joves. Entendre les seves necessitats i fomentar una miqueta la prevenció, sobretot, de violència masclista i de qualsevol discriminació per a la dona i gènere.
La violència masclista entenc que és un dels punts base a tenir en compte.
Sobretot ens preocupa molt la joventut i l’adolescència. Jo, per exemple, al PIT també ho veig: hi ha violència masclista entre adolescents i joves, i s’ha de treballar. En aquests darrers quatre anys hem fet molts tallers perquè la gent jove conegui què és realment la violència masclista. A vegades no ho identifiquen; hi ha actituds que per a ells són normals i no veuen que són violència. Ara volem continuar en aquesta línia, fent tallers i activitats perquè la gent jove visualitzi clarament què és la violència masclista.
Hi ha una manca de conscienciació?
Efectivament. Les xarxes socials hi tenen molt a veure i hi ha molta manca de conscienciació, moltes coses que passen no es veuen i la gent tampoc les coneix.
Què en pensa del marc legal que hi ha actualment establert? És suficient o hi ha marge de millora?
I tant que hi ha marge de millora. La policia està molt al cas i, crec jo, que el protocol que tenim és correcte, però el que passa és que no s’ha de mirar només des de les institucions; també s’ha de treballar des de les escoles, des de l’adolescència, des del carrer… S’ha d’ensenyar una mica què és.
La detecció precoç també és important.
Sí. A les escoles és clau, i també tot el que arriba a través de les xarxes socials. Aquí ens arriben casos, a la policia també, i a Afers Socials igual. Vull dir que eines n’hi ha, però s’ha d’actuar des del principi: s’ha de començar a treballar des de les escoles, des del començament.
La bretxa de gènere, especialment la salarial, també és un dels temes més parlats en les darreres setmanes.
En l’àmbit laboral i empresarial, gràcies a la col·laboració amb Grup Heracles, hem continuat generant espais de divulgació i diàleg sobre el paper de la dona en diferents sectors professionals. Especialment, volem treballar en aquells sectors més masculinitzats. El sostre de vidre o la bretxa salarial, entre d’altres, són coses que existeixen, però sovint no es veuen, i s’han d’arreglar.
Manca al país la presència de dones en llocs de responsabilitat?
I què en podem fer com a societat per solucionar aquesta casuística?
No ho sé. Sincerament, no tinc una resposta clara. El que sí que és evident és que en les feines més masculinitzades hi ha molta menys presència femenina, i no sabem ben bé per què. Això és el que intentem valorar: entendre el motiu i mirar d’analitzar per què no hi pot haver més dones en aquests sectors.
Passant a un altre tema, no podem no parlar de l'epicentre de tots els debats socials, polítics i econòmics dels darrers mesos, per no dir anys: la despenalització de l'avortament.
Jo penso que és un tema amb què ens van dient que sí, que arribarà, però ens van donant llargues. I és una de les coses en què tampoc pararem. Per molt que diguin que sí, que ara arribarà, nosaltres no ho veiem. La gent continua avortant fora, i mentre continuï passant això, el problema és exactament el mateix.
El Govern assegura que s'estan fent passes endavant.
Això és el que ens diuen, i ens ho volem creure, però no arriba. Espero poder veure aquest canvi, de veritat, perquè la gent continua avortant fora. No sé si és possible ara mateix, perquè jo continuo veient casos aquí, i al Servei Integral d'Atenció a la Dona (SIAD) també en veuen. Això demostra que la gent continua avortant fora, i per tant el problema continua existint.
Quines línies mestres plantegen des de l'ADA?
La línia a seguir seria que es pogués avortar aquí, al teu país. Si ja has de passar per aquest tràngol, que a més hagis d’anar a un altre país i afrontar-ho tot allà no és lògic. Has de pagar despeses, desplaçar-te… És un procés dur i no hauria de ser així. Si et passa aquí i t’ho poden atendre de seguida, l’angoixa que portes a sobre es redueix molt. Tot això s’ha d’actualitzar. No pot ser que la gent encara hagi d’avortar fora. Jo penso que, al final, ho veurem. O no. Però nosaltres no pararem.
Imagino que al Punt d'Informació, així com a l'associació en general, els hi arriben molts casos de noies joves en aquesta situació.
Ens arriben noies joves, noies no tan joves… una mica de tot. Moltes passen pel SIAD i moltes no. Algunes venen aquí primer i ens pregunten com ho han de fer, perquè els fa vergonya anar al SIAD o pel motiu que sigui. Els expliquem els passos: anar al ginecòleg, que els digui de quantes setmanes estan, i després mirar com fer-ho a fora —a França, a Espanya, on decideixin— perquè aquí no hi ha alternativa. És molt diferent poder fer-ho aquí, avui o demà, que haver d’esperar que et donin hora a fora. Entre demanar cita i que te la donin poden passar quinze dies. Aquesta angoixa te la treus si ho poguessis fer aquí. Aquest neguit de saber que potser el bebè no està bé… tot això pesa molt.
Algunes dones del país han posat de manifest una possible manca d'informació o barreres d'accés.
Jo he treballat molts anys en l’àmbit ginecològic, i et puc assegurar que quan venia algú se li explicaven bé les opcions que tenia. Aquí no hi ha cap ‘maleta màgica’: si s’ha d’avortar, la sortida és Espanya o França, però aquí no es pot, i això sempre s’ha explicat. Ara també hi ha el SIAD, que t’ho explica igual. El que passa és que hi ha gent que no vol anar al ginecòleg: potser perquè no volen que els seus pares ho sàpiguen, potser perquè són menors d’edat… i per això busquen altres vies.
Com valoren el tractament de la salut reproductiva que hi ha actualment?
Per a aquests pròxims quatre anys, el que volem fer en l’àmbit de la salut de les dones és impulsar diferents accions per tenir més informació i més investigació, sobretot pel que fa a la seguretat: tant la salut reproductiva com la salut mental. I també reforçar la prevenció del càncer de mama, que continua sent el càncer més prevalent entre les dones del país.
Quines accions plantegen per reforçar la prevenció del càncer de mama?
Nosaltres continuarem amb la Cursa de la Dona. La volem mantenir perquè s’ha consolidat i, per a nosaltres, és un referent. Continuarem impulsant-la perquè el càncer de mama, per desgràcia, és un dels objectius principals aquí a Andorra. Amb la cursa veiem molta gent que ha passat un càncer, que hi està passant, o que té una amiga o companya que hi ha passat. Ens ho expliquen, ens ho comparteixen. La veritat és que aquesta iniciativa ens recolza molt i ens ajuda a continuar treballant per la prevenció.
Per anar acabant Elvira, i no treure't més temps, no podem deixar de parlar de la salut mental. Suposo que també és un dels eixos prioritaris per a aquest mandat.
Sí, la salut mental també és una prioritat, perquè hi ha moltes dones que estan molt soles aquí. Si passen per un problema, sigui quin sigui, això afecta la salut mental. I si aquí no tenen família ni suport, potser sí que reben ajuda social, però moltes vegades no saben on anar. Al Punt d’Informació de la Dona, que fa 24 anys que existeix, el que fem és escoltar. No jutgem ningú. Intentem que se sentin en un espai segur i familiar. Quan arriben nervioses o desorientades, els dic: "Va, fem un cafè", perquè no se sentin com si expliquessin el seu problema a algú desconegut en un lloc que no coneixen. Ens trobem amb moltes dones que estan molt soles. Potser ja han anat a Afers Socials, al comú o on sigui, i allà els diuen ‘això, això i això’, però no sempre entenen bé què han de fer. I, a més, continuen igual de soles. Ningú les acompanya ni els explica les coses amb calma. A partir d’aquí és quan venen els problemes de salut mental: depressions, angoixa… i tot entra en un bucle del qual costa molt sortir.
En resum, sembla que la teoria està clara, però la pràctica és un altre tema.
Depèn molt de la persona. Hi ha dones que venen i ho tenen claríssim: per exemple, algunes em diuen: "Em vull separar, què he de fer?", i són molt actives, ho entenen tot i segueixen els passos sense problema. Però després hi ha un altre grup de dones, sobretot dones de fora, o dones que estan molt soles aquí. No tenen família, tenen pocs amics, o s’acaben de separar i la seva parella era l’únic suport que tenien. Per a elles, tot això és un món completament diferent, i no saben on anar. Quan venen aquí, els expliquem què han de fer: si han d’anar a Afers Socials, com funciona; si necessiten un advocat d’ofici, com s’ha de demanar; si cal un acompanyament, el fem.
Imagino que la crisi de l'habitatge és un factor que influeix molt en aquesta qüestió.
Veiem molts casos relacionats amb l’habitatge, cada dia. I és una de les coses que també volem continuar treballant, perquè continua sent un problema molt important. Quan una parella es vol separar, abans marxava un dels dos i ja està. Ara, en canvi, cap dels dos vol marxar, perquè saben que trobar un pis a un preu assumible és molt difícil. Ningú vol deixar l’habitatge perquè sap que no en trobarà un altre. I això també es converteix en un problema: hi ha parelles que volen separar-se, però es troben atrapades perquè no tenen on anar.
Manca potser una mica d'empatia per part de les institucions implicades?
Com deia la meva mare: "Cada casa és un món". Cada cas és diferent. Tu pots pensar des de fora: "Això és fàcil, només ha de fer això o allò". Però si t’hi poses a la seva pell, segurament entendries que no és tan senzill. I aquesta empatia és el que a vegades manca una mica. Jo fa 24 anys que hi soc i et puc dir que sempre he tingut molt bona relació amb Afers Socials i amb totes les altres institucions. Quan hi ha algun cas que no veig clar, truco: "Escolteu, heu vist aquesta noia? La veureu? Us la passo?". I sempre hi ha hagut bona coordinació. Però tot i així, és veritat que no sempre és el mateix. Depèn de qui et trobes a la taula. Hi ha professionals molt amables i d’altres que potser tenen un mal dia i contesten malament. I clar, una dona arriba allà buscant ajuda i pot acabar sortint plorant. I no hauria de ser així. La gent hi va perquè l’escoltin, no perquè la jutgin. Nosaltres, des de l’associació, ho veiem de tot. No només casos de violència de gènere, sinó també dones que se senten molt soles. Dones que s’estan separant, que no saben què fer, on anar, com buscar pis… I això fa molta pena, perquè et confirma que encara hi ha molta gent que es troba completament desemparada.
