Una pregunta tradicional: per què va triar Andorra?
Vaig sentir que França es tornava més difícil per viure-hi, tant políticament com socialment, amb un clima de seguretat menys evident. A Andorra, l’ambient és més tranquil, la qualitat de vida és agradable i, sobretot, hi ha una demanda real.
En un context de creixement demogràfic, ha notat un augment significatiu de la demanda d’atenció mèdica?
Sí, el canvi demogràfic comporta automàticament un augment de les necessitats. La població és principalment jove i activa, però també hi ha cada vegada més residents d’edat avançada amb patologies pròpies de la vellesa. El que em sorprèn aquí és el nivell d’atenció que es dedica a la salut: nutrició, activitat física i equilibri mental.
I vull deixar clar: no soc un "metge francès per a francesos". Tracto tothom, independentment de la nacionalitat, l’edat o l’estatus social.
Vostè és neurocirurgià: en què se centra la seva pràctica avui dia?
Actualment, la meva feina se centra principalment en la patologia de la columna vertebral. Però no ho redueixo a un simple “problema mecànic”. La columna és, literalment i figuradament, una estructura central: com el pal d’un vaixell, si cedeix, la resta del cos se’n ressent.
En altres paraules, el dany a la columna pot ser el resultat d’un historial complex: factors biomecànics, traumatismes, estrès repetitiu, i de vegades també una dimensió més profunda, arrelada en la memòria del cos o de la ment.
També treballo per optimitzar l’energia cel·lular mitjançant infusions de minerals i antioxidants, amb l’objectiu de millorar la recuperació dels pacients postoperats i reduir l’estrès oxidatiu.
També oferiu tractaments no quirúrgics?
Sí, oferim tractaments paramèdics. Personalment, també tracto pacients amb la malaltia de Lyme i aplico protocols destinats a estimular l’energia cel·lular mitjançant infusions d’antioxidants i micronutrients. L’objectiu és corregir desequilibris i donar suport a l’activitat de les mitocòndries, els centres d’energia de les cèl·lules.
Esmenta un enfocament “holístic”. Què vol dir amb això?
Sé que el terme pot semblar ampli. Però, en termes pràctics, no em limito al procediment quirúrgic. La patologia espinal que observo sovint és el resultat final d’un procés complex: prové d’una combinació de factors, hàbits de vida, limitacions, estrès, antecedents i, de vegades, dimensions psicològiques. El meu objectiu és, per tant, doble: tractar el problema, és clar, però també entendre per què hem arribat fins aquí i prevenir la recurrència o altres complicacions.
Això, naturalment, requereix ampliar l’abast per incloure la nutrició, la micronutrició, la psicologia i la psicopatologia. Sobretot, aquest enfocament no es pot desenvolupar de manera aïllada: requereix la col·laboració amb altres col•legues i professionals oberts a aquestes idees.
En un país petit com Andorra, quants pacients atén habitualment?
Penso en termes de mesos: atenc entre 100 i 200 pacients mensuals. Només opero una minoria, al voltant del 10 %, perquè en cirurgia espinal les indicacions han de ser extremadament rigoroses. El meu objectiu sempre és el mateix: millorar l’estat del pacient sense intervenció, excepte en emergències on no hi ha marge per a la discussió.
No he calculat una edat mitjana precisa, però molts pacients tenen 50 anys o més. També atenc pacients més joves i, de vegades, nens: tinc formació en neurocirurgia pediàtrica i d’adults, la qual cosa explica per què encara em consulten per a certes afeccions específiques del cervell o de la medul•la espinal.
Com ha evolucionat la neurocirurgia en els darrers 10-15 anys?
La neurocirurgia ha avançat molt gràcies a la imatgeria (TC, ressonàncies magnètiques) i a la integració de la tecnologia de la informació. La veritable revolució ha estat la precisió: veure millor, planificar millor i minimitzar els danys al teixit cerebral sa que envolta una lesió.
Treballem cada cop més estretament amb neuroradiòlegs i neurofisiòlegs per comprendre com funciona el cervell i reduir les seqüeles postoperatòries.
La cirurgia assistida per ordinador permet calcular l’abordatge òptim i introduir informació al microscopi operatori per seguir trajectòries molt precises. Això fa possible una cirurgia més segura, mínimament invasiva i precisa.
D’altra banda, la radiosergia permet tractar determinades lesions sense obrir el crani, utilitzant radiació de múltiples feixos (sovint raigs gamma) que convergeixen en un punt calculat per ordinador. L’avantatge és que l’energia es concentra a la lesió, limitant l’impacte sobre el teixit sa.
La cirurgia assistida per robot ja és una realitat en la neurocirurgia. Com ajuda realment un robot al cirurgià?
Els humans sempre mantenen el control. Els sistemes assistits proporcionen referències, mesures i validació de la precisió. Actuen com una eina de suport per al cirurgià, no com un substitut.
Quins avenços permeten avui dia abordar el dolor crònic de manera més efectiva, i existeix la possibilitat de controlar-lo de forma permanent?
Sóc especialista en dolor crònic. En primer lloc, és important distingir entre dos tipus principals. El primer és el dolor nociceptiu: és un dolor immediat associat a una lesió (p. ex., donar-se un cop a la mà). És agut, però desapareix quan la lesió es cura.
El segon és el dolor neuropàtic. Aquest prové d’un dany al sistema nerviós central o perifèric. En alguns casos, els danys repetits poden causar un dolor persistent, que llavors esdevé crònic.
Hi ha diverses maneres d’abordar el dolor neuropàtic. La medicació de vegades és eficaç, però no sempre suficient. També es pot utilitzar l’estimulació de la medul•la espinal o del cervell, amb elèctrodes que modulen els senyals de dolor (p. ex., en la ciàtica crònica). També hi ha un enfocament psicològic, ja que el dolor és una experiència íntima lligada a la història personal: la hipnosi, per exemple, pot influir en la percepció. Finalment, com a últim recurs, es pot considerar la implantació d’una bomba de morfina: un catèter subministra el fàrmac directament al canal espinal, permetent un efecte analgèsic comparable amb dosis molt més baixes.
És difícil respondre la pregunta: «Podrem mai eliminar per sempre el dolor crònic?» De moment, el que sabem principalment és com tractar-lo, gestionar-lo i mitigar-ne l’impacte. Tot i això, és possible que algun dia puguem modificar certs mecanismes neurals perquè el dolor s’interpreti de manera diferent.
Avui dia, els mitjans existeixen, però el dolor continua sent un tema que rep massa poca atenció per part de les autoritats públiques: hi ha pocs centres especialitzats, sovint infraequipats, malgrat que el dolor crònic afecta milions de persones i constitueix un veritable problema de salut pública.
Està obert a la medicina alternativa i altres enfocaments mèdics, especialment els russos o asiàtics?
Sí. Qualsevol cosa que pugui millorar l’estat d’un pacient o enriquir la nostra comprensió de les malalties mereix ser explorada de manera metòdica. Sovint, l’Occident adopta un enfocament molt al•lopàtic: tractem els símptomes. Però comprendre la causa de certs problemes de vegades exigeix mirar més enllà del nostre propi marc, comparar perspectives diferents (de Rússia, Xina, Índia, entre d’altres) i avançar gràcies a l’intercanvi de coneixements.
Quina opinió té sobre les teories de Piotr Gariaev, el biòleg rus que proposa que l’ADN pot ser reprogramat amb sons, vibracions i certs senyals, i sobre les vibrations binaurals: és real o placebo?
Pot haver-hi un efecte, però no en tothom. És comparable a la hipnosi: no tothom és igual de receptiu. Algunes investigacions han observat modificacions de l’activitat cerebral, però la resposta depèn molt dels perfils individuals.
Es podria dir que la prevenció és el fil conductor de la seva pràctica?
Sí. Algunes tradicions mèdiques situen la prevenció al cor de la professió. Trobo que aquesta lògica és molt coherent: cobrar per mantenir la salut, en lloc d’intervenir només quan “tot s’ensorra”.
Quines malalties cerebrals poden ser causades per l’ús excessiu de dispositius digitals?
És cert que estic veient més pacients amb danys cerebrals, especialment síndromes demencials, que s’inclouen dins les malalties neurodegeneratives, vinculades a la degeneració del sistema nerviós central. Alguns d’aquests pacients presenten formes inicials de la malaltia, per a les quals actualment no hi ha un tractament realment efectiu.
Com veu la intel•ligència artificial en relació amb la memòria i les habilitats cognitives?
Ho veig, abans de res, com una eina. Un tornavís es pot fer servir per muntar un moble… o per causar un dany si s’utilitza malament. La IA pot ser molt útil, però si substitueix l’esforç humà i deixem de revisar o processar la nostra pròpia feina, correm el risc de patir una dependència intel•lectual, amb menys reflexió i menys entrenament cognitiu.
I per acabar aquest tema, quin consell donaria als pares per protegir els seus fills?
Limiteu estrictament el temps de pantalla. Idealment, cap tauleta ni pantalla abans dels 10-12 anys, i si voleu ser més prudents, preferiblement fins als 14-15 anys. La interacció humana és essencial, ja que proporciona significat, retroalimentació, afecte i motivació, factors clau per a l’aprenentatge.
Aprendre no consisteix només a rebre informació, sinó a entendre, ser corregit, connectar amb l’experiència i desenvolupar el llenguatge i el raonament. El contingut sense context pot convertir-se en un procés passiu.
