Cerni Escalé

Hem pogut observar, des de l’abril del 2023, que la nostra economia està creixent a bons nivells, però amb això, també ho està fent la desigualtat social. Per tant, el PIB per càpita al país ha descendit notablement, i paral·lelament, el preu del mercat de l’habitatge s’ha disparat a més d’un 20% quant als països de l’entorn, per comparar, no supera el 7% en el cas d’Espanya ni el 4% a França. Queda clar que està totalment desproporcionat.

En l’apartat de la immigració, a més, el seu augment ha sigut un dels més importants d’Europa amb relació a la seva proporció sent d’un 5% el darrer any i això tensiona els nostres serveis públics. A això li hem de sumar que Andorra viu una crisi de natalitat que el deixa amb la taxa de fecunditat més baixa del continent amb 0,67 fills per dona. Per substituir aquesta manca ens convé la immigració, no és dolenta del tot, però sí que ens cohesiona com a societat amb una transformació massa ràpida que també es veu reflectida en l’àmbit constructiu.

Els preus de l’immobiliari, com arreu, són fluctuants i aquí no hi ha cap diferència; tanmateix, el que costa de veritat és rebaixar-los i això només ho podem fer frenant l’especulació immobiliària. El Principat té ara un problema amb una oferta molt gran concentrada en el luxe, ja que la compra d’habitatges s’ha produït majoritàriament en mans de la inversió estrangera. Això ens limita molt el nostre paratge natural, de manera que trobem necessari aplicar, i així ho hem proposat en seu parlamentària, un impost únicament sobre aquest tipus d’especulació. Val a dir que tampoc hem atret així una immigració que ens doni valor afegit, que és el que ens agradaria amb projectes ambiciosos.

Resumidament, serien aquestes dues qüestions a tractar: d’una banda, en termes fiscals, deixar de permetre l’especulació immobiliària i que la inversió immobiliària s’ataqui i s’aturi directament. El Govern ha limitat a dues unitats la compra d’habitatges per a la inversió forana, quan en realitat les persones que viuen aquí no troben on viure, només l’Executiu els ajuda mitjançant ajudes socials que subvencionen i alimenten més aquesta especulació.

En efecte, perquè realment la gran majoria de persones només adquireix per compra un sol immoble. Em sembla ridícul aquest límit si no pots restringir al mateix temps els metres quadrats destinats a la compravenda d’habitatges. En aquest sentit, creiem que la voluntat de continuar apujant els preus per satisfer alguns propietaris persistirà pel Govern i ens sembla amoïnant.

De fet, aquest mateix Executiu és qui ha autoritzat també el nombre més gran de residències passives de la nostra història, amb més de 4.000 al llarg dels seus mandats. El problema està que abans aquest perfil podia invertir en diferents actius, mentre que ara amb la Llei Òmnibus se’ls obliga pràcticament que es destini en un immoble. Les ajudes públiques aquí són una pèrdua de valor, no arreglen la problemàtica a ningú i es perden per altres sectors.

Adoptar una cultura de la queixa i la protesta social és bo pel país, que la gent no tingui por així a sortir al carrer ho trobo fantàstic i en aquest aspecte el seu paper és positiu. També trobo que ha servit com un punt informatiu per a molts ciutadans que tenen por al Govern i que s’han vist perjudicats amb la trampa del fill, per exemple. Crear aquesta plataforma de conscienciació és fer poble i a més d’un mecanisme de denúncia complementari molt rellevant.

Justament la de finals d’any va coincidir amb la pròrroga dels lloguers que va provocar el nou ajustament de la llei de propietat fins al 2027 i que va crear un punt crític deixant a moltes persones literalment sense sostre on dormir. El moviment social que va aixecar va ser prou important, amb una petita baixada que ara a l’abril s’ha vist novament repuntada, així com una millor organització que hem vist en aquesta darrera marxa. La situació continua molt candent.

Quan s’obren les economies, el que acaba passant és que t’especialitzes en una branca que ja domina el teu mercat. Els casos més equiparables a Andorra són Malta i Xipre per les seves dimensions i activitats econòmiques, certament semblants a les nostres: amb la construcció, la banca i el turisme com a eixos vertebrals. L’únic que han fet és fer més forts aquests punts amb una fiscalitat molt competitiva. En el nostre cas concret, serien les empreses espanyoles les que penetrarien al mercat andorrà, ja que les nostres petites no poden aportar prou equilibri a Espanya (90% d’elles són microempreses). Acaba sent això de la diversificació un mite perquè sense tenir una tradició industrial com a tal, l’exportació de capitals també ens sortirà molt més cara. Inclús els exemples citats, sent illes, estan millor connectades que nosaltres i no han viscut aquesta diversificació. El que preocupa és no tenir cap estratègia econòmica definida.

Aquest text especifica, negre sobre blanc, que els residents europeus han d’augmentar, com a mínim, un 7% anual, sent així un valor indefinit. De manera que hem de tenir molt clar que si els residents baixen s’haurà de compensar sense falta amb aquest 7% que ha d’anar cap a l’alça. San Marino, per veure la diferència, va aconseguir renegociar aquest paràmetre establint-lo al 3%, cosa que no hem fet nosaltres per auto imposició del Govern.

I aquesta és una responsabilitat del Govern. Hauria de publicar informació veraç i completa, que expliqui tant els punts positius com els negatius, però això no està passant. Això obliga els partits de l’oposició a centrar-se en els aspectes més crítics perquè els beneficis ja són molt repetits. La ciutadania ha de saber que l’Acord inclou més de 6.000 lleis europees, moltes més llargues que les andorranes, que s’haurien d’aplicar. I el problema és que no s’han analitzat totes abans de tancar el text, cosa que és molt greu. Això no només afecta la sobirania legislativa, sinó també directament les empreses i sectors del país. Per tant, no, la ciutadania no ho entén del tot perquè no s’està explicant bé.

Sí, crec que hi ha diversos punts que es podrien renegociar i que no s’han aprofitat prou bé. Hi ha exemples concrets d’altres països com Malta, Dinamarca, Liechtenstein o Sant Marino que han aconseguit condicions més favorables. Per exemple, Liechtenstein té un increment màxim de població activa del 1,75% a llarg termini, mentre que Andorra ha acceptat un 7% anual i indefinit. Sant Marino va aconseguir una limitació del 3% i fins i tot pot reduir la seva població si cal. Això ens fa pensar que sí que es poden obtenir excepcions si es defensen bé. A més, en qüestions com la lliure circulació de capitals, també hi ha excepcions acordades amb altres països. El problema és que aquí no s’ha treballat una estratègia econòmica que acompanyi aquest acord, i això fa que en lloc d’un vestit a mida, ens trobem davant un acord molt ampli i difícilment aplicable en les condicions actuals del país.

No es tracta tant de soroll com de manca de transparència. El Govern té la responsabilitat de proporcionar informació veraç i completa sobre l’acord, però no ho està fent. Sovint, només es parlen dels aspectes positius, que ja són molt coneguts, i això obliga als altres partits a posar l’èmfasi en els punts més crítics, que són igual d’importants. I cal dir que hi ha aspectes positius: la mobilitat de persones joves, les oportunitats puntuals per a certes empreses andorranes... Però no és acceptable que el relat sigui tan desequilibrat. A més, el fet que el Govern hagi contractat com a principal responsable de la campanya comunicativa una empresa que està imputada per frau electoral em sembla molt greu. Això genera una manca de confiança en com s’està gestionant la comunicació i agreuja encara més la sensació que no s’està dient tota la veritat.

Penso que la voluntat del Govern és que hi hagi referèndum. Ara bé, cal tenir en compte que el clima social actual és molt negatiu respecte a l’acord, i portar-lo a referèndum en aquest context seria contraproduent per al país. En una negociació, no pots tancar la porta a l’interlocutor. El que cal fer és reorientar-la. I penso que aquest és un bon moment per fer-ho. No és que estiguem en contra del referèndum, però abans de consultar la població, el que cal és revisar a fons el text. Si després d’aquesta revisió s’arriba a un acord millor, que sí que sigui realment positiu per als interessos andorrans, aleshores sí que es podria convocar el referèndum amb garanties. Però fer-lo ara, amb un text que genera més dubtes que certeses, és una temeritat.

Aquest és un repte molt gran. La participació ciutadana està disminuint arreu del món, però aquí a Andorra hi ha factors socials interns que ho agreugen. La societat s’està fragmentant: entre qui té habitatge i qui no, entre qui treballa en condicions precàries i qui té una posició més estable. Aquestes diferències creen desconfiança, desconnexió i desmotivació. I això es nota quan la gent deixa de votar perquè sent que la seva veu no compta. La desafecció política està molt vinculada a aquesta sensació que el sistema no els representa. Per això és fonamental treballar per una societat més cohesionada, on tothom senti que forma part del projecte col•lectiu. I només així es podrà recuperar la confiança en les institucions i augmentar la participació.

Sí, efectivament. I aquí és important assenyalar que, des de fa anys, la participació dels joves sempre ha estat més baixa, tant aquí com als països veïns. Això pot ser en part natural, perquè és una etapa on encara s’està formant l’interès polític. Però també és cert que els partits polítics han de fer un esforç per connectar millor amb aquesta franja de la població. Cal presentar propostes que siguin rellevants per als joves i fer-ho en un llenguatge que els interpel•li. A més, la participació també és més baixa entre els col•lectius amb menys recursos econòmics. Per això cal crear interès i facilitar l’accés a la política, posant èmfasi en aquells segments socials que se senten més allunyats.

La protecció del territori, però també hi ha molta feina a fer en habitatge, en sanitat, en educació, etc. Aquesta darrera és una temàtica que ha sigut menys tractada fins ara, però hi ha un repte educatiu molt gran amb la implementació dels sistemes privats i el creixement d’alumnes a l’Escola Andorrana. Des de Concòrdia continuarem lluitant en aquells aspectes on hem proposat fins ara diverses lleis.

Sí, absolutament. Són dos instruments fonamentals. Els POUP ens han de servir per establir on es pot construir i amb quins criteris. Però això no és suficient si no tenim també estudis de càrrega que ens diguin fins on pot suportar el territori aquest creixement. Hem de protegir l’entorn natural, que és un dels valors més importants d’Andorra. No podem continuar creixent sense tenir en compte les conseqüències reals sobre el territori, la mobilitat, els serveis i la qualitat de vida. Per això diem que calen límits i una planificació molt més rigorosa.