Artur Blasco i Giné (Barcelona, 1933) és una llegenda del món de la música. Investigador i divulgador del folklore, autor d’una col·lecció de cançons antigues dels 229 pobles dels Pirineus catalans, els quals s’han transmès de boca en boca durant generacions, col·leccionista i propietari d’uns 250 acordions i organitzador de la Trobada d’Acordionistes del Pirineu que té lloc cada any. Parlem de la història de l’acordió i la seva evolució, així com de la importància de les cançons antigues catalanes per a la preservació i desenvolupament de la llengua catalana i la història de Catalunya en general.
—És autor de 10 volums de cançons antigues catalanes i ara prepara la publicació del volum 11, la presentació del qual està prevista per a l’octubre d’enguany. Si us plau, parli’ns d’aquesta col·lecció.
—Estem parlant d’un treball molt interessant i important. Aquest recull està format per cançons antigues de Catalunya que ens cantaven els nostres avis. Cada família catalana tenia les seves cançons. Alguns intèrprets no sabien escriure, llegir ni saber dir l’hora per rellotge, però cantaven cançons sorprenents, les quals vaig gravar i transcriure en notes musicals. Avui en dia molts intèrprets no són vius, però la història és eterna.
—Què cantaven els nostres avis?
—De tot! Gràcies a aquestes cançons podem conèixer quina era la moda en aquella època, com es tractava la gent a l’església, als seus veïns. Totes aquestes cançons es van escriure sense cap censura. No només ens ajuden a preservar les nostres tradicions, sinó que també mostren l’evolució de la llengua catalana i de la cultura catalana en general. És important que les nostres futures generacions coneguin les tradicions de Catalunya. Sortiran 12 volums en total amb 1.537 cançons dels 417 cantants des dels 229 poblets de Catalunya. També hi ha discos i vinils amb veus gravades.
—Ens podria parlar de la seva col·lecció privada d’acordions que podem trobar al seu museu de l’Alt Urgell? Quants acordions hi ha?
—No soc col·leccionista, però tinc els suficients acordions per explicar la història de l’instrument. En tinc uns 250 i la majoria són donats per les famílies. Aquest museu el vam fer amb la meva dona i ens vam animar a demanar un crèdit per comprar una casa que és on està el museu. Estava mig derruïda i ningú la comprava. La vam fer restaurar amb el Programa ‘Leader’ de la Unió Europea. El museu és únic a Catalunya, no n’hi ha un altre. L’ensenyo als amics i algun grup d’algun col·legi o associació que vingui a visitar-lo, però s’ha de reservar hora. Tinc un conveni amb el Museu Etnològic de Montjuïc, de l’Ajuntament de Barcelona. També col·laboro amb el Quart de Poblet de València.
—Per què l’acordió? Per què és un instrument tradicional dels Pirineus?
—L’acordió no és només un instrument, és una orquestra. A més, va contribuir al desenvolupament dels balls en parella a Europa, perquè abans que aparegués l’acordió només es ballaven danses en grup. Gràcies a l’acordió, els habitants de les ciutats i pobles podien abraçar per la cintura les veïnes mentre ballaven. En altres paraules, aquest instrument va ser la base del desenvolupament d’un tipus de comunicació nou.
—Com va començar la seva passió per aquest instrument musical?
—Soc biòleg de professió, però des de petit m’ha fascinat la música. Durant el meu segon any d’universitat, però, vaig decidir posposar els meus estudis i veure món. Vaig fer autoestop i no vaig tornar a casa en sis anys. Vaig viatjar a Síria, Líban i Beirut. Després em vaig instal·lar a Estocolm, on vaig treballar un temps en un vaixell bacallaner. Vam anar a pescar a Groenlàndia, i quan tornàvem d’un viatge per descarregar al port de Reykjavík vaig descobrir que un dels tripulants tocava l’acordió diatònic. El viatge de tornada va durar una setmana, perquè, és clar, el vaixell bacallaner era molt lent. Així que ell tocava i nosaltres cantàvem, perquè no hi havia res més a fer. Després vaig tornar a Catalunya i mai més em vaig separar de l’acordió.
—Es pot dir que l’acordió és un instrument musical tradicional dels Pirineus?
—Va desaparèixer de terres catalanes després de la Segona Guerra Mundial, perquè les cases que produïen acordions van deixar de fabricar acordions diatònics i van començar a produir cromàtics. Es van obrir fàbriques per tot Europa, Amèrica… Com a resultat, els acordions diatònics van desaparèixer, però a les zones muntanyoses d’Europa han sobreviscut (a Itàlia, Àustria, Suïssa, Baviera, França)… i també als Pirineus.
—Com ha evolucionat la música d’acordió amb el temps?
—Avui dia, la música d’acordió diatònic, característica dels Pirineus i especialment de l’Alt Urgell, es troba al nivell més alt. Majoritàriament, es desenvolupa segons la tradició, però els joves solen innovar, com feien Astor Piazzolla o Kepa Junkera. Hi ha músics que se cenyeixen a un estil pur, com jo, i n’hi ha que es desenvolupen amb innovacions a la creativitat.
—Quin tipus d’acordió prefereix vostè?
—Soc molt minimalista. M’agrada tocar l’acordió diatònic que es va implantar a tot Europa i arreu del món, com el primer instrument, el més primitiu, el més tradicional.
—Hi ha algunes marques d’acordions catalans?
—N’hi havia un que es deia com jo, però no som parents, Estanislau Blasco. Tenia tallers al barri de Gràcia de Barcelona, però la gent d’aquí anava a Perpinyà per acordions.
—Vostè és organitzador de la Trobada d’Acordionistes del Pirineu. Ens podria parlar d’aquest esdeveniment?
—La primera reunió va tenir lloc el 2 d’agost del 1976. I després s’ha celebrat cada any fins ara. Estem connectats amb tothom. Cada juliol venen acordionistes de Romania, Bulgària, Rússia, Irlanda, França, Portugal, Colòmbia, Canadà, Itàlia, República Dominicana, Finlàndia i altres països. A Novossibirsk (Rússia) també se celebren festivals similars. He estat moltes vegades a Novossibirsk i em va impressionar. Puc dir que la cultura russa és un univers, de debò! .
