Exdirector del Ballet Nacional d’Espanya i actual director de la companyia que porta el seu mateix nom, Antonio Najarro aterra demà a Andorra amb Alento, un dels seus darrers espectacles. Des d’EL PERIÒDIC parlem avui amb ell perquè ens expliqui en què consisteix aquest i fer un repàs a la seva trajectòria, on donar visibilitat de la dansa espanyola continua sent un dels seus màxims objectius.
–Aquest dissabte arriba a Andorra la Vella amb l’espectacle ‘Alento’.
–En ell, crec que es pot veure i percebre de millor manera quin és el meu estil com a coreògraf dins de la dansa espanyola. És un estil molt personal, basat en el registre d’aquest tipus de dansa, però també amb una visió molt avantguardista i llenguatge contemporani, així com un toc virtuós de castanyoles i una base tècnica molt forta.
–Imagino que la seva feina es va veure molt afectada durant la pandèmia.
–Jo vaig acabar de dirigir el Ballet Nacional el 2019 i de seguida vaig reprendre les regnes de la meva companyia, la qual vaig dirigir des del 2001 fins el 2011. Quan em van nomenar director del Ballet vaig haver de deixar de costat la companyia perquè no em podia permetre la compatibilitat de dirigir les dues estructures i, en tornar-hi després de vuit anys, vam començar a preparar Alento, però de sobte va arribar la pandèmia. Això va ser demolidor, perquè ja no és només que deixis de tenir una activitat, sinó que el teu cos, que és el teu instrument de treball, ha de continuar exercitant-se dins de les teves possibilitats. Jo feia alguns assajos amb els ballarins de manera online, ensenyant-los passos perquè no perdessin el training i amb l’esperança que anés a ser un període breu, però al final van ser més de tres mesos. La tornada després d’això va ser dura, però al mateix temps vam ser uns privilegiats perquè ens vam convertir en la primera companyia del Festival de Granada en poder estrenar un espectacle. Va ser molt emocionant, es veia que el públic estava ansiós de rebre l’emoció d’un espectacle en directe.
–Què ens pot dir del repertori?
–L’espectacle està interpretat per catorze ballarins que són dels millors en tota la dansa espanyola i estan acompanyats per un quintet de músics, liderats pel guitarrista i compositor Fernando Egozcue, els quals em porten acompanyant des de l’any 2000, quan vaig fundar la meva companyia. Egozcue ha creat una música molt especial, plena de sensibilitat i el ritme i la força que tant requereix aquesta dansa. Per a mi, la part musical és el 50% de l’ànima d’Alento, ja no només per la bellesa i excepcionalitat de la composició musical, sinó pels músics en si. Són tan expressius que estan pràcticament ballant amb els ballarins.
–És sabut que exigeix un alt nivell als seus ballarins.
–La peculiaritat que té la dansa espanyola és que has de dominar-la a la perfecció i interpretar-la amb excel·lència a través de quatre estils diferenciats d’aquesta: l’escola bolera, la dansa estilitzada, el folklore o dansa tradicional espanyola i el flamenc. El fet de dominar aquests quatre estils suposa una versatilitat molt gran, tant emocional com expressiva. A més, el ballarí de dansa espanyola ha de tenir una preparació en ballet clàssic, una tècnica de zapateado, de girs i de piruetes, així com el toc de castanyoles tan virtuós del qual et parlava. Aquestes no són només dos trossos de fusta que acompanyen al ball, sinó que són uns instruments que cal estar una hora diària practicant-los per poder arribar a tocar amb la qualitat que requereix un espectacle com Alento. He tingut la sort de poder comptar, tant dirigint el Ballet Nacional com amb la meva companyia, amb els ballarins que millor defensen tots aquests estils. I en Alento, així com en Querencia, que és l’altre espectacle amb el qual estic girant, es requereix una preparació tan gran que només els millors ballarins ho poden defensar.
–La moda també ha estat sempre molt vinculada als seus espectacles.
–En Alento, per exemple, tots els homes han sigut vestits per Oteyza, amb qui acabo d’estrenar a més la coreografia d’un nou espectacle seu, Merina, amb un gran èxit. Ell ha vestit a tots els ballarins perquè, als meus espectacles, m’encanta integrar l’art espanyol, ja que penso que té una qualitat grandíssima. Pel que fa al vestuari femení, s’ha encarregat Víctor Muro, qui s’ha inspirat en les peces originals del primer muntatge d’Alento per al Ballet Nacional, els quals van ser creats per una dissenyadora de moda catalana meravellosa que és diu Teresa Helbig.
–Per als més escèptics, creu que ‘Alento’ podria ser una bona manera d’introduir-se en el món de la dansa?
–Tots els espectacles que jo creo estan concebuts perquè el públic que mai ha assistit a un teatre a veure dansa ho pugui entendre, s’emocioni i vibri amb el que està veient. I el públic que sí que és aficionat a la dansa pot apreciar, per descomptat, tot el grandíssim treball que hi ha en la coreografia, en les llums, en la composició i interpretació musical, en la qualitat dels ballarins, etc. Jo convido a tothom que vingui a veure Alento perquè no es se sentin defraudats, ja que a banda d’una molta bona dansa, també té molts moments coreogràfics íntims, altres de força, moviments grupals i una música meravellosa. Abarca molts components, el que fa que sigui impossible que no hi hagi un que no sigui objecte d’emoció per a algú, malgrat que sigui la primera vegada que s’apropi a veure un espectacle de dansa.
–Sembla que encara falta donar més visibilitat a aquest art escènic.
–Crec que, des que tinc ús de raó, porto treballant en donar visibilitat a la dansa. Ha sigut l’obsessió més gran que he tingut mai, tant dirigint la meva companyia com el Ballet Nacional. La dansa ha d’estar als mitjans de comunicació, a la televisió pública, i això a Espanya costa molt. No només amb aquest art, sinó amb la cultura en general. Espanya té un potencial artístic i cultural brutal, com molts pocs països ho tenen, però hi ha alguna cosa allà que encara no s’ha efectuat. Ha de trencar-se per donar-nos compte d’una vegada per totes que tot el que exposa Espanya a escala cultural, com la dansa espanyola, és un atractiu turístic i econòmic grandíssim mundialment perquè aquesta omple teatres de tot el món.
–Quan va començar el seu interès per tot aquest món?
–Va ser quan tenia només sis anys. Jo soc de Madrid, però pràcticament tota la meva família és malaguenya, i en una de les fires d’allà vaig descobrir la dansa. Era un nen molt introvertit i tímid, però em llençava als carrers a ballar com un boig sense tenir cap pas adquirit ni res. M’encantava escoltar la música, la guitarra, els calaixos flamencs… Veient això, els meus pares van decidir apuntar-me a una acadèmia i allà va començar el meu descobriment de què era la dansa espanyola i la meva carrera tan precoç, ja que vaig anar tenint assoliments molt aviat. És una disciplina que m’ha acompanyat tota la vida i que m’ha donat moltes satisfaccions, però també moments molt difícils. Tot i això, és el que jo sempre dic: tinc la grandíssima sort de poder dedicar-me al que més m’agrada, que és expressar la meva sensibilitat, els meus pensaments i el meu dia a dia a través del moviment.
–Va ser el director del Ballet Nacional d’Espanya durant vuit anys. Quasi res!
–[riu]. Quan vaig agafar la direcció del Ballet, el que volia era donar moltíssima visibilitat a la dansa a través d’activitats pedagògiques per a nens, d’acció social amb persones amb discapacitat, a unir-la amb altres arts com la moda, la fotografia o el cinema, etc. I per a una entitat que pertany a l’administració pública això és un món, perquè és com un gran búnquer en el qual s’han d’executar moltíssims camins diferents per aconseguir-ho. Jo no portava només la direcció artística, sinó que també estava al capdavant de la direcció general, tot l’equip administratiu, la premsa, els ballarins, el departament de fisioteràpia… el 85% de la meva vida ho dedicava al 100% al Ballet Nacional. Vaig tenir la sort de comptar amb un gran suport per part de la meva parella i família, i ara ho recordo com un gran període d’aprenentatge que em va fer madurar en tots els sentits. Vaig convertir la institució en un espai molt dinàmic, obert, amb una gran qualitat i moltíssims coreògrafs convidats. La moda, l’esport, els mitjans de comunicació… tots estaven amb nosaltres i jo crec que vaig posar el meu granet de sorra per assolir tot això.
–Es tornaria a animar a dirigir-ho?
–És una pregunta complicada perquè tant el Ballet Nacional com la meva companyia són espais itinerants i depenen del petit període d’actuacions que se’ls ofereixin. És indispensable tenir una excel·lència en tots els espectacles i en els ballarins per posicionar la companyia com una de les millors de tot el món, però hi ha un dèficit molt gran d’exhibició. Hi ha un número molt limitat de funcions cada any perquè no hi ha una capacitat administrativa de suportar-les ni un lloc d’exposició, així que, per la meva part, ho veig una mica complicat. Haurien de canviar algunes coses.
