—Per què li interessa l’astronomia?
—Vaig estudiar molt astronomia i astrofísica. Em fascina especialment l’evolució de les estrelles: des de núvols d’hidrogen fins a convertir-se en estrelles.
També vaig fer de voluntari com a guia en un observatori públic a Hoeven, als Països Baixos. Allà, explicava l’univers als visitants i els mostrava objectes celestes amb un telescopi Maksutov de 12 polzades.
Entre els anys 1980 i 1996, vaig haver d’aparcar l’afició per motius professionals. Però quan em vaig establir a Andorra als anys noranta, vam anar a viure a Juberri, a una altitud de 1.350 metres, on el cel nocturn és molt fosc. Va ser allà on vaig reprendre la meva passió per l’astronomia i vaig començar a comprar nous equips per fer astrofotografia. L’arribada de les càmeres digitals amb sensors molt sensibles em va permetre millorar progressivament la qualitat de les imatges.
És evident que un aficionat mai no podrà arribar al nivell de detall i qualitat del telescopi espacial James Webb o del Hubble. Però aquests grans instruments només poden captar un objecte alhora. En canvi, milers d’aficionats arreu del món fotografien el cel cada nit. Si ens organitzéssim millor, el valor col·lectiu d’aquestes observacions seria molt gran.
De fet, aproximadament la meitat dels cometes nous són descoberts per astrònoms amateurs.
—Vostè va treballar a Andorra Telecom. Quin era exactament el seu paper allà?
—Si un és generós amb la seva feina, Andorra li dona l’oportunitat de créixer i desenvolupar-se. A STA (ara Andorra Telecom), vaig poder desenvolupar sistemes d’informació amb un petit equip que es va anar ampliant amb el temps. També vaig participar en la creació de nous serveis i, finalment, vaig establir el meu propi centre a Sant Julià, on treballàvem estretament amb estudiants de la Universitat d’Andorra. Va ser en aquell entorn on vaig començar a fer classes, centrant-me en una arquitectura de programari específica dissenyada per ajudar les empreses a ser molt més flexibles en els seus processos de negoci.
Tinc gairebé 70 anys. Hi ha una cosa que sempre dic a la gent: quan es passen dels 40, o fins i tot abans, ja s’ha acumulat prou coneixement i experiència per compartir-ho amb els altres. Estic jubilat, però encara faig classes a la Universitat d’Andorra. Fins l’any passat, hi ensenyava arquitectura de disseny de programari en Java, concretament Java Enterprise Edition, un curs que vaig poder desenvolupar dins de la universitat.
—La contaminació lumínica i l’observació del cel: fins a quin punt els aparells electrònics i la il·luminació artificial ens impedeixen comprendre els misteris de les estrelles?
—A la Terra, la contaminació lumínica és un problema greu que empitjora cada dia. Està causada principalment per fanals, activitats industrials, agricultura (com els hivernacles) i les ciutats, que perjudiquen greument la visibilitat de les estrelles, la Via Làctia i altres objectes celestes. Les comunitats sovint no són conscients del que estan destruint per al conjunt de la ciutadania. Països com els Països Baixos, parts d’Alemanya o grans ciutats com Londres, París o Barcelona han bloquejat pràcticament la visibilitat del firmament.
Tanmateix, alguns països, com Andorra, han regulat la contaminació lumínica mitjançant lleis específiques. A Andorra, des del 2021, hi ha una normativa específica que estableix mesures per reduir aquesta contaminació. Actualment, ja se’n comencen a notar els efectes. Els fanals s’han substituït gairebé arreu per models LED que il·luminen només cap avall. He notat una millora significativa en el soroll present a les meves imatges. Els filtres anticontaminació, que abans eren essencials per obtenir una qualitat acceptable, ara només són necessaris quan el cel no és completament fosc.
Ara ja puc veure la Via Làctia realment a simple vista. Quan el cel està ben clar, es pot veure fàcilment sense cap equip. És, per descomptat, una experiència meravellosa que crea condicions excel·lents per al desenvolupament de l’astroturisme. Caldria esforçar-nos més a popularitzar i promoure la comunicació sobre l’espai i la meteorologia!
Els satèl·lits que orbiten la Terra són una altra font de dificultats per als astrofotògrafs. Des del desplegament del projecte Starlink d’Elon Musk, gairebé totes les fotos del cel estan contaminades per traços de satèl·lits. En el meu cas, d’entre cada 10 imatges que faig amb el telescopi, unes 2 o 3 presenten un rastre visible de satèl·lit.
L’organització professional IAU (Unió Astronòmica Internacional) ha abordat aquest problema i ha expressat la seva preocupació a institucions com Starlink, però fins ara s’han obtingut pocs resultats. La meva opinió és que hem d’acceptar el problema però continuar queixant-nos. Com més persones prenguin consciència d’aquesta qüestió, més aviat veurem accions.
—L’astronomia moderna actualment no és capaç de proporcionar ni proves directes de sistemes planetaris al voltant d’estrelles mitjançant observació òptica, ni confirmacions indirectes de la seva existència. Creu vostè en l’existència d’altres civilitzacions? Per què no hem rebut els seus senyals, ni hem observat les seves guerres en forma de constel·lacions extingides o altres meravelles d’astroenginyeria? Pot ser que encara no hàgim après a reconèixer aquests signes, o que aquests senyals encara no hagin arribat fins a nosaltres a causa de les immenses distàncies implicades?
—Tenint en compte la grandària del nostre univers i les innombrables galàxies que podem veure, ha d’existir vida fora del nostre sistema solar. El fet que mai no hàgim rebut cap evidència d’altres civilitzacions és un motiu de preocupació. Em refereixo a la “paradoxa de Fermi,” que explica la discrepància entre la manca d’aquesta evidència i la probabilitat que existeixin. L’expressió de Fermi, “On són tots?” ho diu tot.
Tot i que els éssers humans posseïm cinc sentits, amb els quals aprenem a conèixer el món, cal plantejar-se la possibilitat d’una percepció limitada. La nostra manera de percebre l’univers pot estar condicionada per aquests sentits, deixant de banda altres dimensions que podrien existir fora del nostre coneixement. Per exemple, un cuc de terra no pot veure i mai no serà conscient de l’existència de la llum. Potser nosaltres tenim el mateix problema amb un sisè o setè sentit que no tenim? Per això respecto les persones religioses que busquen “poderes superiors”: no hauríem de discutir amb aquestes persones respectables sobre si “Déu no existeix.”
És realment arrogant pensar que els éssers humans poden observar tot allò que existeix a l’univers. Per això crec que la religió té un lloc molt vàlid a la humanitat. Tenim cinc sentits, i hauríem d’utilitzar-los per observar i entendre què està passant. Però al mateix temps, sempre hem de mantenir-nos oberts a altres maneres de conèixer.
—Dit d’una altra manera: creu en la vida a altres planetes?
—Ho ha dit bé: la vida. Però això és un nivell. Un altre nivell és la vida intel·ligent. Tot i això, quan es mira com va començar la vida a la Terra – començant amb molècules i aminoàcids que finalment van aconseguir replicar-se – això ja és la primera forma de vida, com els virus.
Crec que aquest procés està passant en molts llocs de l’univers.
Després, la vida a la Terra va poder evolucionar més, en part perquè el nostre Sol és una estrella molt estable i relativament petita, amb una durada de vida d’uns 9 a 10 mil milions d’anys. Vam necessitar aquest llarg període per arribar a l’estadi on som avui.
Pensi en la Terra mateixa, formada fa uns 4,5 mil milions d’anys. Al principi, era una bola de foc de lava i magma, que es va solidificar lentament, creant les condicions per a la vida. I, tot i això, quan es reflexiona realment sobre com hem arribat on som ara, és increïble.
Hi ha un altre punt important: la vida a la Terra ha hagut de sobreviure a una sèrie de “filtres” o esdeveniments que podrien haver-la esborrat completament. Per exemple, fa uns 200 milions d’anys, hi va haver una erupció volcànica enorme (les Trapes de Sibèria) que va cobrir gran part de la Terra. Va ser tan intensa que és raonable preguntar-se si la vida podia haver sobreviscut, tenint en compte els gasos i els canvis catastròfics que va provocar.
No en sé tots els detalls, però sé que això va passar. Després, probablement, un meteorit de desenes de quilòmetres de diàmetre va impactar la Terra, causant l’extinció de tots els dinosaures i moltes altres formes de vida. Si aquell meteorit hagués estat només una mica més gran, la vida a la Terra podria haver desaparegut completament i nosaltres no hauríem existit.
Si considerem la possibilitat que la vida existeixi en altres parts de l’univers – planetes que orbiten estrelles distintes o fins i tot en galàxies llunyanes – és probable que aquests llocs s’enfrontin a restriccions similars.
Fins i tot avui, la Terra encara s’enfronta a riscos. Per exemple, si un cometa gran s’acostés cap a nosaltres, hauríem d’actuar ràpidament. De vegades ni tan sols hi ha un any per trobar una manera de desviar-lo o evitar la catàstrofe. Per tant, el risc que la vida a la Terra s’acabi encara existeix.
—És clar que potser la mateixa humanitat acabarà portant-se a la seva pròpia fi, però aquest és un altre tema…
—Quins descobriments astronòmics recents li han causat més impressió?
—Primer, l’exploració de la superfície de Mart, mitjançant rovers i fins i tot un helicòpter. És evident que en algun moment hi va haver aigua corrent a Mart. Què ha passat des d’aleshores? Podria haver existit vida primitiva, com ara bacteris?
En segon lloc, el descobriment d’objectes que provenen de fora del nostre sistema solar, com Oumuamua el 2017 i ara 3I/2025 N1. ATLAS. Què són?
Finalment, tots els descobriments fets amb el telescopi espacial James Webb. Estem aprenent molt més sobre l’estructura i la grandària del nostre univers.
Podrien alguns dels exoplanetes que orbiten al voltant d’altres estrelles haver desenvolupat vida?
Una possible resposta a aquesta pregunta podria ser el comportament de l’estrella Betelgeuse.
Segueix els avenços en radioastronomia?
No de manera molt propera. Segueixo els descobriments en radioastronomia com a part del camp més ampli de la ciència.
Sap què cal per posar un nom oficial a una estrella?
Depèn de la grandària i la visibilitat de l’estrella. Qualsevol pot posar nom a una estrella, i hi ha institucions que gestionen i regulen aquest procés. Actualment, només les estrelles més dèbils encara estan disponibles per a ser batejades. Pel que fa a la resta, crec que organitzacions com la NASA, la Unió Astronòmica Internacional (IAU), l’ESA i altres són les responsables d’assignar noms oficials. Només voldria fer una observació: em fa molta il•lusió que un asteroide porti el nom de la meva esposa, Angelina. Estic desitjant poder fotografiar aquest objecte!
Hi ha alguna base científica que ens permeti afirmar que, quan mirem el cel nocturn, estem contemplant un abisme ple de mons?
Crec que la humanitat ha de continuar observant l’univers i intentar trobar explicacions per a les preguntes que sorgeixen a partir dels resultats.
Qui és el seu autor preferit de ciència-ficció? El seu director favorit i la seva pel•lícula preferida sobre les estrelles?
Autor: sens dubte Jules Verne. Pel•lícula: quan era jove, em fascinaven les aventures de The Thunderbirds.
Com l’apassionament per l’astronomia l’ajuda en la seva vida?
Deixi’m pensar-hi. Per a mi, l’astronomia és realment una obertura de ment… Les persones solen tenir dues o tres preocupacions principals: de tipus econòmic, polític i, naturalment, de salut. Aquesta última, al meu entendre, és especialment rellevant.
El problema de centrar-se massa en la política o en els diners — la seva cartera, per dir-ho d’alguna manera — és que sempre està mirant cap avall. I crec que la gent hauria, de tant en tant, d’estirar els músculs del coll… i mirar cap amunt.
Perquè quan mirem cap amunt — especialment des d’un lloc molt fosc — allò que veiem no té factura, no hi ha retards en el lliurament, ni garanties, ni termes ni condicions. I això em fascina!
