Especialitzat en la ciència de la kinesiologia, Aleksandr Myshkin és una de les figures mundials més reconegudes en el seu sector. Des d’EL PERIÒDIC parlem avui amb ell, perquè ens expliqui en què consisteix exactament aquesta branca de la medicina.
–Com van ser els seus inicis en el món de la kinesiologia?
–La meva carrera va començar, potser, d’una manera atípica. Va ser quan em trobava en la mar de Ross, enfront les costes de l’Antàrtida, caçant balenes. Estava jo sol allà, en un vaixell sobre el gel i sota la bandera del ja desaparegut país de l’URSS. Curiosament, davant d’aquestes condicions, les teves capacitats físiques i la teva resistència augmenten significativament. La ciència de la fisiologia no té explicació per a això i per aquest motiu vaig haver de buscar jo mateix una solució a aquest problema: el propi oceà o, més concretament, les onades i el balanceig constant de la coberta del vaixell.
–Haurà de ser més concret.
–És molt simple. L’energia cinètica de les onades, que balancegen la coberta, es van convertir en l’energia elàstica dels tendons i de les fàscies del meu cos que caminava sobre ella. És el mateix que succeeix quan es comprimeix un ressort d’acer, en produir-se la recuperació de l’energia transformant-la i acumulant-la. Aquesta energia et permet realitzar un volum d’esforç físic significativament major que d’on està generalment absent: la riba.
–És l’autor d’una de les patents d’invenció en el camp de la medicina.
–La patent tracta sobre la teràpia de processos inflamatoris i degeneratius en les articulacions i els teixits. L’ultrasò està modulat i s’utilitza com a freqüència de càrrega per a certs paquets d’ones harmòniques útils per a la salut, que a la seva vegada reboten en el cos com si fos una pilota contra la paret. Et poso un exemple. Quan estàvem en l’etapa de desenvolupament de la patent, vam «penjar» el so d’un violoncel en un ultrasò i el vam «dirigir» als teixits de la mà, on es podia escoltar la melodia d’aquest instrument. Com els vaig explicar als músics de l’Orquestra Filharmònica de Kiev: «Si ho desitges, inclús les teves hemorroides professionals faran sonar la meravellosa música de Beethoven».
–S’ha especialitzat en l’anàlisi i la correcció de les contraccions i moviments musculars en l’esport.
–Els resultats en l’esport depenen del treball i el desenvolupament dels músculs, però hi ha dos obstacles principals que impedeixen que aquests aconsegueixin el seu potencial. El primer obstacle és a causa de la mala biomecànica dels moviments humans, ja que alguns músculs s’activen amb tota la seva força, però altres no. Imagina per un moment que el teu company està dormint constantment i tu has de fer tot el treball per ell. Quin seria el resultat? Doncs que aviat et cansaràs i mai arribaràs a convertir-te en un professional. El mateix succeeix amb el cos humà. Una persona pot entrenar i aixecar peses, però només progressen les seves lesions esportives. Corregeix els teus moviments i et trobaràs amb una realitat diferent. El segon obstacle és el nostre cervell. Això s’anomena activació neuromuscular; és a dir, sovint en l’esport els músculs es contrauen d’una manera més dèbil del que necessàriament hauria de ser, perquè el cervell els envia senyals dèbils. Per millorar aquests senyals cerebrals s’utilitza la potenciació postactivació (PAP), uns exercicis físics especials que augmenten significativament les característiques explosives dels músculs i la força de les seves contraccions.
–També ha parlat en diverses ocasions de l’amnèsia dels glutis.
–Tothom ha sentit a parlar de l’amnèsia, però com pot perdre un cervell la comunicació amb els glutis? L’amnèsia dels glutis, també coneguda com a síndrome del glutis mort, és una de les conseqüències globals de l’estil de vida modern. Si t’asseus molt enfront de l’ordinador a casa, o al treball, o inclús conduint el cotxe, ets un clar candidat perquè et passi això, ja que el teu glutis perdrà gradualment la connexió amb el cervell i aquest oblidarà per què és necessari en deixar d’enviar els impulsos nerviosos imprescindibles.
–Imagino que aquesta és una de les causes de caigudes i lesions dels esquiadors a Andorra.
–Exacte. Els músculs dels glutis són la base de la força de les cames d’un esquiador i de la seva capacitat per mantenir l’equilibri en el descens d’una muntanya. Si aquests músculs són passius i han oblidat com contraure’s, tota la càrrega mecànica recaurà sobre els genolls. Segons les estadístiques, aquest fet representa entre el 30 i el 40% de totes les lesions d’esquí. Quan la gent s’adona que el sedentarisme no és gaire saludable, va al gimnàs i comença a entrenar els seus glutis amb esquats, perquè ho ha vist a YouTube. Però el problema és que no et poses en cuclillas només, sinó que els esquats, com a l’esquí, maten els genolls i no entrenen els músculs dels glutis. Amb l’ajuda de la kinesiologia, l’esport deixa de ser sinònim de lesions i es converteix en el que realment és: una forma de millorar un mateix i que, a la vegada, dona energia i plaer.
–Com influeix la testosterona en la kinesiologia?
–Ara em referiré a un estudi molt interessant anomenat «Esteroides endògens i risc financer que assumeix un sòl de negociació a Londres», dels autors J.M. Coates i J. Herbert. En el text, utilitzen l’exemple dels comerciants d’accions, mostrant una connexió directa entre la testosterona i l’acompliment financer: «Descobrim que el nivell de testosterona matinal d’un comerciant precedeix els seus guanys diaris». És a dir, a mesura que augmenta la testosterona, augmenten els guanys, mentre que, quan la primera disminueix, més possibilitats hi ha que augmentin els riscos del comerç d’accions. Els autors de l’estudi van concloure que la testosterona i el sistema endocrí actuen com un relleu entre els esdeveniments del mercat i les neurones del cervell humà involucrades en la presa de decisions econòmiques, així que millor no subestimar el seu poder. El problema és que el seu assassí és l’estrès, més precisament l’hormona de l’estrès cortisol. I si vius en un estrès constant i crònic, ja pots considerar que d’aquí a un temps estaràs sense testosterona.
–Hi ha d’haver alguna manera de resoldre aquesta problemàtica.
–Ho podem fer des de dos enfocaments diferents: el mèdic i l’esportiu. El primer passa per una teràpia de reemplaçament hormonal, la qual no et farà tenir més testosterona, però sí que l’estrès crònic i el seu pertinent cortisol continuïn amb tu. Contràriament, l’enfocament esportiu ens indica que a través de l’esport sí que obtindrem la nostra pròpia testosterona. El que succeeix és que per obtenir-ne un gran número s’han de practicar molts esports i això significa un increment de cortisol novament. En conseqüència, els teus entrenaments giraran entorn de l’índex Ts/Co, que és la relació entre les concentracions de la testosterona i del cortisol en el teu cos. És com si fos un hàmster corrent a sobre d’una roda. Per sortir d’aquest cercle, els esportistes professionals han d’utilitzar testosterona sintètica prohibida per l’Agència Mundial de l’Antidopatge, uns esteroides anabòlics que es diferencien de la teràpia mèdica de la mateixa manera que ho fa un Ferrari d’un Volkswagen familiar. Tot això és el que hi ha sota el capó de l’esport.
–També va treballar amb els artistes del Cirque Du Soleil. Què ens pot explicar d’aquesta experiència?
–Al meu centre, Bodyenergy.lab, treballava amb el Circ Nacional d’Ucraïna, però el boca a boca va fer que molts artistes del Cirque du Solei em contractessin perquè jo els tractés. Els artistes que conformen el circ són persones que traspassen els límits del cos humà. T’explicaré un dels moments que vaig viure allà. Era a finals de la pandèmia, quan el circ continuava tancat i els artistes van haver d’anar a assajar a un altre espai. Un dels acròbates va fallar en un truc molt perillós i el resultat va ser una fractura de la columna cervical, una operació complexa i un implant per a la vèrtebra danyada. Em va venir a veure uns dies després de l’operació, amb una sutura quirúrgica sense cicatritzar en el coll i coberta amb una tireta. Venia d’un assaig, en el qual ja estava donant dobles salts mortals sobre un pal flexible que estava sostingut sobre les espatlles de dos acròbates inferiors. És un número que es diu Pal Rus i l’única raó per la qual em va venir a veure era perquè als dos acròbates els resultava molt complicat atrapar-lo en el pal. El motiu era tan simple com que la geometria dels seus moviments havia canviat perquè sostenia el seu braç mig paralitzat en ple vol. Res, va ser un final absolutament feliç i no va quedar discapacitat. Saps per què? Perquè en el seu cervell no figurava aquesta paraula, sinó que hi apareixia la paraula tour.
