Com ha influït la seva formació en ballet i dansa contemporània en la seva manera d’entendre la gimnàstica rítmica?
Vaig completar el grau en Educació Primària amb especialització en Educació Física, però el meu camí va començar molt abans, quan compaginava el conservatori amb l’escola. Aquella etapa va ser decisiva fins que vaig optar per centrar-me en la gimnàstica rítmica. El ballet m’ha donat una base essencial: disciplina, postura i control corporal. La dansa contemporània, en canvi, m’ha ajudat a treballar l’expressió i la creativitat, dues dimensions que avui són molt presents en la meva manera de construir rutines i coreografies.
També ha participat en audicions de grans musicals com 'El Rei Lleó' i 'Billy Elliot'. Què li va aportar aquella etapa?
Va ser una experiència molt important per a mi. Tot i que finalment no vaig formar part d’aquelles produccions, sobretot per motius familiars i perquè implicava marxar de casa molt jove, aquell procés em va ensenyar molt. Em va permetre conèixer de prop les exigències de l’escena, gestionar la pressió, adaptar-me i treballar amb rigor. També vaig conèixer professionals de gran nivell i vaig establir contactes que encara conservo.
Ha sigut campió d’Espanya de dansa contemporània durant dos anys consecutius. Què representa aquest reconeixement?
Va ser un moment molt especial. Recordo perfectament aquell campionat a Madrid, envoltat de ballarins d’alt nivell de tot Espanya. El camí fins allà va ser exigent: primer a nivell local, després regional a Andalusia i finalment al campionat nacional. Aquell títol representa anys de treball, disciplina i passió. També recordo molt la coreografia i la música, 'Hurt' de Christina Aguilera, perquè em va permetre connectar profundament amb l’emoció i transmetre-la sobre l’escenari. Després vaig tenir l’oportunitat de fer el salt internacional, però una greu lesió al tendó d’Aquil·les em va obligar a aturar-me. Va ser un cop dur, però també una lliçó de resiliència.
Quan arriba a Andorra i què el porta a començar aquí una nova etapa?
Vaig arribar a finals del 2018. Va ser una decisió important, motivada per l’amor, però també un repte personal, perquè significava deixar enrere la meva família i la meva trajectòria per començar gairebé de zero. També hi havia una part molt personal: créixer en una comunitat petita, sent un noi interessat en la dansa i la gimnàstica rítmica, no sempre va ser fàcil. Venir a Andorra em va donar l’oportunitat de començar de nou i obrir-me camí en un entorn diferent. Des del primer moment vaig voler continuar vinculat a l’art i a l’esport. Diversos clubs em van acollir molt bé, i això m’ha permès créixer tant tècnicament com personalment.
Quina és la identitat de Rítmica Valira i què el diferencia d’altres clubs?
Rítmica Valira neix d’una passió molt profunda per aquest esport. És un projecte personal, però també compartit, perquè ha crescut amb el suport de mentors, entrenadors, professionals i moltes famílies que van confiar en mi des del principi. En un país com Andorra, on ja hi ha clubs consolidats, obrir-ne un de nou no és fàcil. Però sempre he tingut clar que tots compartim un mateix objectiu: fer créixer aquest esport i vetllar pel benestar de les gimnastes.
La identitat de Rítmica Valira es basa en una mirada humana, exigent i expressiva. No vull que les meves gimnastes només executin exercicis amb aparells; vull que emocionin, que expliquin històries sobre el tapís i que connectin amb el públic. També treballem perquè visquin experiències que vagin més enllà del dia a dia del club: contacte amb l’escena internacional, professionals de primer nivell, esportistes olímpics i gimnastes d’elit.
Com veu l’evolució de la gimnàstica rítmica a Andorra?
La gimnàstica rítmica a Andorra està creixent i assolint un nivell cada vegada més alt, tot i que encara queda camí per recórrer. Les limitacions en instal·lacions i, en alguns casos, la manca de suport institucional fan que continuï sent un esport minoritari. Rítmica Valira és un club jove, però creix ràpid. Treballem amb la il·lusió que algun dia les nostres gimnastes puguin formar part de la selecció nacional. Ara bé, sempre tenim clar que l’èxit real es construeix amb una base sòlida i un treball progressiu. En la gimnàstica rítmica, la base ho és tot.
El fet que a Andorra hi hagi poques competicions obliga sovint a sortir fora. Això és un desavantatge?
No necessàriament. Sovint busquem tornejos als països veïns, i això s’ha convertit en una oportunitat molt valuosa. Aquestes sortides permeten a les gimnastes competir, créixer i viure experiències que van més enllà del tapís. A més, reforcen l’esperit d’equip, creen vincles amb les famílies i ajuden a formar esportistes més segures, autònomes i preparades.
Parla sovint de tres valors: esperit de superació, disciplina i vida saludable. Com es treballen en el dia a dia?
Treballant amb objectius concrets i constància. Animem les gimnastes a marcar-se metes personals, a valorar els petits avenços i a entendre els errors com una part natural del procés. La disciplina no és només exigència: també és compromís, hàbit i responsabilitat. I la vida saludable forma part de tot això, perquè entenem l’esport com una eina de creixement personal.
Quins són els seus grans referents dins de la gimnàstica rítmica mundial?
Els meus grans referents han estat sempre l’escola russa i la búlgara, dues escoles que han marcat un estil i un nivell tècnic extraordinaris. Si hagués d’escollir una gimnasta, seria Evgenia Kanaeva, per la seva elegància, precisió i capacitat de fer que tot sembli natural. Pel que fa a les entrenadores, admiro especialment Julieta Cantaluppi, per la seva manera de treballar la dimensió artística dels exercicis i per la seva visió de l’entrenament. Va ser seleccionadora de l’equip nacional d’Itàlia i actualment forma part de l’equip nacional d’Israel.
Com està evolucionant la gimnàstica rítmica a escala internacional?
La gimnàstica rítmica internacional viu un moment molt dinàmic. Itàlia i Bulgària continuen sent grans referents, i països com Espanya, especialment en conjunts, estan consolidant un nivell molt alt. Cada vegada es busca més l’equilibri entre dificultat tècnica i expressió artística. Les rutines exigeixen molt, però també es valora més la personalitat, l’originalitat i la capacitat de transmetre. Aquesta combinació de precisió, art i creativitat defineix molt bé l’evolució actual d’aquest esport.
Què falta encara a Andorra perquè les gimnastes puguin entrenar en les millors condicions?
Hi ha talent i motivació, però encara falten condicions per entrenar al màxim nivell. Les instal·lacions no sempre estan adaptades a les exigències de l’alt rendiment, i sovint falten espais més amplis i equipament especialitzat. També cal més suport institucional, tant econòmic com logístic, especialment per facilitar l’accés a competicions nacionals i internacionals. Andorra té potencial, però cal reforçar infraestructures, recursos i acompanyament.
