Entre la transparència i l’exhibicionisme

Hi ha qui enceta la setmana amb un excés de pessimisme, gent que el primer que fa en obrir els ulls és buscar una imatge catastròfica per penjar al Facebook amb un comentari molt sovint vinculant la paraula «dilluns» amb algun improperi. És molt provable que la mateixa persona actuï a la inversa els divendres. Cap al migdia ja penja una fotografia que transmet un excés d’eufòria. I a vegades ni espera a migdia.
I és que hi ha un munt de gent que exagera a les xarxes socials, que tot el que hi transmet és simplement perquè la resta de la gent valori el que ells fan o deixen de fer. D’aquella gent que quan te’ls trobes pel carrer i els preguntes què fan i com els va tot plegat ells t’espeteguen que com és que no ho saps si fa tres dies ho va penjar a facebook.
El problema real de tot plegat és que ens estem acostumant a marxes forçades a tanta transparència, les noves tecnologies permeten a qui sigui saber on som i què fem a cada moment, quan ens hem connectat al whatsapp per darrer cop, a quina hora hem sopat i què hem menjat i tota una sèrie de coses, que a priori no importarien ni a la portera més xafardera, però que ara són motiu de safareig col·lectiu.
Aquesta transparència irreal (que ningú es pensi que tothom és sincer i realista amb el que penja…) la volem ara amb tot el que ens rodeja. Esperem que el nostre cap a la feina sigui transparent sempre, que els polítics expliquin tot el que fan i com ho fan, que les institucions publiquin a l’euro les seves despeses i fins i tot que el noi del supermercat ens avisi si una marca de iogurts és millor que l’altre.
Excés de transparència que fa sovint més complicada la feina, perquè t’obliga a donar explicacions de tot el que fas, i per tant, s’acaba amb el factor sorpresa, pel que és bo i el que és dolent.