De la sessió monogràfica del Consell General sobre l’acord monetari amb la Unió Europea tothom en va destacar la polèmica: va acabar en punxa després que els dos grups de l’oposició es neguessin a seguir ocupant els seus escons a l’hemicicle de la Casa de la Vall per la negativa del Govern a facilitar-los un dels documents de la negociació amb al UE. Però la polèmica, tard o d’hora, s’esvairà i al final Andorra es tornarà a trobar amb la qüestió de fons ja plantejada abans del debat parlamentari: ¿quin tipus de relació amb la Unió Europea vol el Principat? ¿És possible assolir un nou equilibri entre un major acostament a Europa i el manteniment de certes especificitats?
Els termes del dilema van quedar perfectament marcats en el discurs del cap de Govern de dijous passat: o es fa una defensa numantina de les especificitats o s’opta per lligar definitivament els destins d’Andorra amb els de la UE. El Principat pot, evidentment, apel·lar a la seva sobirania i no signar res que pugui ser contraproduent, però també Europa pot apel·lar a la seva sobirania per decidir que amb ella és o tot o res. Per tant, les apel·lacions a la sobirania potser que les anem deixant de banda, perquè això de les sobiranies és com els drets: s’acaben on comencen els dels altres.
Com gairebé sempre en política, estaria bé optar per cert pragmatisme i el pragmatisme ens diu que el Principat no es pot quedar tancat en ell mateix, que no pot pretendre viure d’esquena a la UE i al seu sistema, per molt imperialistes que siguin les maneres de Brussel·les. Ara bé, potser també en nom del pragmatisme estaria bé que Andorra comencés a decidir què vol i què no vol, què espera i què tem d’un major acostament a Europa. Perquè només hi ha una constatació a fer, per ara: la UE avança de manera implacable i Andorra encara no sap quin tipus d’acord global vol amb Brussel·les. Aquí és on el discurs del Govern socialdemòcrata no acaba d’encaixar: ¿Més Europa? Sí, i tant; però la indefinició actual genera uns recels terribles en diversos sectors: hi ha por al desconegut. És molt probable que una gran majoria de la població intueixi que Europa és el camí; ho intueixen, però no ho saben, perquè encara no hi ha un disseny clar, tangible i ple de contingut sobre el que serà la relació del Principat amb la UE.
Si Andorra acaba agafant la via d’un major acostament a la UE –és això el que implica signar l’acord monetari– cal tenir un full de ruta clar. ¿Pot l’Espai Econòmic Europeu reconvertir-se en el marc de l’associació dels petits Estats amb la UE o caldrà buscar un acord a mida per a cadascun d’ells? Aquesta podria ser una bona pregunta per iniciar el debat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
