S’acosta el final d’any, i això fa que s’intensifiqui el debat al voltant de l’augment salarial pel 2023. Mentre que fins ara s’havia deixat a les empreses de fins a determinades característiques que decidissin com procedir en aquestes casuístiques, d’ençà d’aquest 2022, el Govern està mirant d’establir uns mínims per tal de garantir el poder adquisitiu de la ciutadania. La primera acció va ser estendre a tots els treballadors i de forma obligatòria l’increment per valor de l’IPC el mes de maig. Va ser aleshores que es va definir el Consell Econòmic i Social, per tal de debatre qüestions com aquesta o la de l’habitatge, en definitiva, aspectes que afecten el benestar econòmic dels treballadors, amb els representants de les empreses i els sindicats. Però ara l’escenari torna a precipitar una necessitat d’entesa que no sembla fàcil. En aquest context, la CEA es manté ferma en la creença que cada empresa ha de poder determinar els increments dels sous més enllà del salari mínim, respectant les graelles salarials de cada casa. En efecte, sembla un plantejament lògic que no hagi de gaudir del mateix augment el caixer del supermercat del costat de casa que el del directiu d’una gran corporació amb ingressos mensuals per sobre de les cinc xifres. Ara bé, la realitat és que no es pot confiar en la bona fe de ningú per tal de deixar a les seves mans l’avenç del poder adquisitiu dels seus treballadors. Per què, si això fos així, no hauria fet falta imposar una primera vegada l’increment equivalent a l’IPC a tots els treballadors, de manera general, així com tampoc hauria fet falta crear una comissió que des de fa diversos anys decideix congelar els lloguers que van finalitzant. Malgrat que els grans poders econòmics i propietaris tinguin al·lèrgia a l’intervencionisme, el fet és que l’especulació ha derivat en aquesta necessitat, i d’ells dependrà que s’hi pugui posar punt final.