El xoc de trens que alguns auguraven ja és aquí. Ahir el Parlament de Catalunya va aprovar la resolució de la independència mentre que el Senat espanyol donava a l’Executiu de Rajoy llum verda per a l’aplicació de l’article 155 i la intervenció de la Generalitat de Catalunya.

És la confrontació que uns han buscat i altres han intentat evitar, però que feia temps que es veia  a venir. No és ni de bon tros el punt i final, sinó una coma més en l’apassionant moment històric que es viu més enllà de la nostra frontera sud, un moment que els comunicadors (siguem del bàndol que siguem, si és que en som d’algun) no podem negar que és apassionant per a fer la nostra feina.

I és cert que molts aquí diuen que no ens hauria d’interessar o d’importar el que pugui passar entre Catalunya i Espanya, però el cert és que un bon volum de turistes, de residents, de titulars de comptes corrents, d’esquiadors, de compradors, de transfronterers, de familiars, de propietaris de segones residències, i un llarg etcètera de casos són catalans o espanyols, i a la inversa: molts andorrans hi tenen tot tipus de lligams, propietats, fills estudiant-hi, familiars o mil relacions d’altres tipus amb Espanya i amb Catalunya. Això fa que l’interès pel que passi sigui important pel poble andorrà, més enllà de les simpaties que es puguin tenir cap a un o altre bàndol.

Fins ahir el Govern d’Andorra  sempre s’havia mostrat més o menys imparcial, per no ferir susceptibilitats o relacions bilaterals imprescindibles amb els dos ens polítics. Els discurs diplomàtic de tots els països era el de la qüestió interna. Ahir a la nit va comunicar que la votació al Parlament no té validesa jurídica. Ja ho va avançar en una piulada Javier Solana fa un parell de dies.