Destinem gran part de la nostra vida dedicant-nos al nostre desenvolupament professional o a la gestió de negocis, es a dir, treballant; amb l’expectació que arribarà un dia en què podrem descansar, gaudint així del patrimoni que haguem acumulat, i podent dedicar més temps a altres aspectes primordials com la família, o fins i tot, diferents hobbies i aficions (això ja depèn de les preferències de cadascú). És per això que la jubilació d’un individu és un aspecte fonamental.
Els objectius que solen tenir les persones per gaudir d’una jubilació idíl·lica es basen en trobar un emplaçament idoni per a ells, que depenent del perfil varia entre un entorn més litoral i coster, o bé més rural o de muntanya. En qualsevol cas, es desitgen emplaçaments on existeixi un alt nivell de serveis, i on la seguretat i tranquil·litat del ciutadà també siguin més que notables. L’altre factor, el qual sol tenir encara més importància, radica en tenir la tranquil·litat de poder gaudir d’un patrimoni o unes rendes que satisfacin les nostres necessitats, és a dir, un factor purament econòmic.
Enfocant-nos ja en aquelles persones que prefereixen un entorn de muntanya, segur, i amb un alt nivell de serveis (on Andorra encaixa a la perfecció), el factor a desenvolupar és l’econòmic. El que es desitja és maximitzar el rendiment net que genera aquell capital que havíem estat preservant durant tota la vida, les nostres inversions, i és en aquest punt on la tributació a la qual estiguin sotmeses aquestes rendes, i el capital que les genera, esdevé un factor clau.
No cal dir que Andorra és una jurisdicció fiscalment atractiva. El nostre sistema fiscal es caracteritza per un IRPF progressiu amb un tipus màxim del 10%, el qual admet una planificació fiscal eficient (per exemple, exempcions en gran part dels guanys patrimonials de caràcter financer), inexistència tant d’impost sobre el patrimoni, com de successions i donacions; a més s’apliquen uns tipus molt baixos a la tributació indirecta. Si ho comparem amb la càrrega fiscal que se suporta a països veïns com són França o Espanya, la diferencia és substancial: a nivell d’IRPF els tipus màxims superen el 50% a França, i a Espanya depenent de la comunitat autònoma on es resideixi, poden arribar fins a un 56%; per altra banda, en quant a l’impost sobre el patrimoni, a França el tipus màxim arriba a un 1,5%; mentre a Espanya, també depenent de la comunitat autònoma, poden arribar fins a un 2,75%.
En general, durant la nostra jubilació la renda disponible serà més elevada en cas que siguem residents fiscals andorrans. Si afegim la variable relativa a l’entorn econòmic que estan vivint la resta de països veïns, que reflecteix un increment de deute públic sistèmic (amb la corresponent càrrega d’interessos que minven els pressupostos), l’expectativa tant a mig com a llarg termini és que la càrrega fiscal anirà en augment, incrementant així més la tributació de grans patrimonis.
Factors per ser a Andorra
Segurament molts dels lectors no residents a Andorra que preveuen una jubilació imminent, o que ja s’han jubilat, potser ja estan començant a valorar traslladar-se a Andorra. En aquest sentit, s’han de considerar diferents factors:
En primer lloc, cal destacar que tenen la condició de residents fiscals en territori andorrà aquelles persones que: (i) romanguin més de 183 dies, durant l’any natural, en el territori andorrà, o bé aquelles que (ii) tinguin en territori andorrà el nucli principal o la base de les seves activitats, o els seus interessos econòmics de manera directa o indirecta. Existeix també un supòsit de presumpció que admet prova en contra quan, d’acord amb els criteris anteriors, sigui resident fiscal a Andorra el cònjuge no separat legalment i els fills menors d’edat.
Val a dir que la llei de l’IRPF andorrà té molts punts en comú a les aplicables als països que formen part de l’OCDE, i en particular a l’espanyola. Entre els símils trobem el criteri de ‘residència fiscal’, i en molts casos es pot donar una situació de ‘dualitat de residències’, que es tradueix en què dues jurisdiccions consideren que el mateix contribuent resideix al mateix cop en les seves respectives jurisdiccions. Aquest és un tema força delicat, que es pot resoldre en cas d’existència de Conveni per evitar la Doble Imposició (en endavant, CDI), aplicant els criteris de residència que s’hagin establert mitjançant el mateix, així com les normes de ‘desempat’ (tie break rules) aplicables a casos de dualitat. Destacar que el Principat ha subscrit en els últims anys diferents CDI’s, com son els casos d’Espanya i França, que mitjançant les normes de ‘desempat’ establertes, han aportat una gran seguretat jurídica a l’hora d’afrontar una possible situació de dualitat de residències.
El segon escull a afrontar en el procés de canvi de residència és l’aplicació d’un possible guany patrimonial per canvi de residència, el que al món fiscal es denomina com ‘exit tax’. Són molts els països que inclouen aquest supòsit de tributació, encara que el mateix aplicarà depenen del valor dels actius que tinguem en el país de sortida, així com de la seva naturalesa, i el grau de participació que tinguem sobre els mateixos.
Un cop s’ha traslladat deguda i efectivament la residència, el contribuent ja esdevé resident fiscal a efectes andorrans, fet que comporta no només gaudir dels avantatges fiscals abans esmentats, sinó també poder invocar els beneficis dels CDI’s subscrits per Andorra. En el cas del tractament de les pensions, les mateixes, en gran part dels casos; només estaran subjectes a tributació en l’Estat de residència del beneficiari (en aquest cas, Andorra), és a dir que les mateixes no estaran subjectes a retenció en el país d’origen.
No és feina fàcil, i en molts casos comporta sacrificis de caràcter sentimental, com llogar o vendre l’habitatge que teníem al país de sortida, possible pèrdua de la proximitat amb l’entorn familiar, etc. Però la qualitat de vida, l’entorn d’Andorra i altres avantatges com les anteriorment esmentades ho compensen.
Per altra banda el Principat també està interessat en acollir a aquest perfil de jubilats, persones amb un patrimoni mitjà o alt (la tramitació del permís migratori ja exigeix un mínim d’inversió en el país de 400.000 euros), que són consumidors de béns, serveis i béns d’inversió. Situació que, al nostre parer, encaixa perfectament en la transformació que està vivint el país.
