- El supervivent a l’accident d’avió als Andes al 1972, Nando Parrado, visita el Principat per oferir una conferència sobre superació personal L’empresari comenta amb EL PERIÒDIC la seva visió de la vida
N. SALVÀ
ESCALDES-ENGORDANY
- Comunicatiu Nando Parrado, durant la presentació de la conferència, ahir. Foto: TONY LARA
“¿Vostè gaudeix quan respira? Ni tan sols te n’adones. Vaig estar mort vuit o deu cops i dos per falta d’oxigen per estar sepultat sota la neu”. El propietari d’aquesta frase és Nando Parrado, productor i presentador de televisió uruguaià, corredor de carreres i conegut perquè és un dels supervivents de la tragèdia dels Andes 1972. Parrado va estar tres dies inconscient abans de despertar-se i descobrir que l’avió que duia al seu equip de rugbi a un partit amistós a Xile s’havia estavellat en mig de les muntanyes. A més, el jove –en aquella època només tenia 23 anys– va haver d’enfrontar-se al fet que de les 45 persones que hi havia a l’avió, 12 havien mort en el moment de l’accident –entre ells la seva mare– i acceptar que la seva germana estava a punt de morir. “He tornat 11 vegades per recordar als meus éssers estimats. L’últim cop fa un parell d’anys quan les meves filles em van demanar tornar al glacial perquè, en paraules seves, elles van néixer allà. Em diuen: ‘Si no haguessis lluitat pel que vas fer, no hauríem nascut'”, va explicar l’empresari. El 1972 el grup va haver de lluitar per suportar les temperatures, el fred i les allaus. L’equip de rugbi va tornar a funcionar com una pinya per enginyarse-les per superar les condicions ambientals, evitar enfonsar-se a la neu. La notícia que s’havia suspès la recerca, la primer de les allaus que va sepultar tots els joves, la falta d’aliments… són alguns dels esculls psicològics que el grup va haver de superar. Després de racionar el menjar, es va esgotar i el grup va decidir alimentar-se amb la carn dels companys morts.
“Un dia, de cop, em vaig trobar a 3.400 metres, enmig de neu i gel, amb una camisa, sense menjar ni beure”, va recordar ahir Parrado. L’arribada de la primavera va donar forces a Parrado, que juntament amb Roberto Canessa i Antonio Vizintín van decidir emprendre una marxa a través de les muntanyes. En la tercera jornada de la marxa, Vizintín va haver de tornar enrere. Després de deu dies de marxa, d’haver fet uns 55 quilòmetres i haver pujat un pic de 6.000 metres, els joves van trobar un riu i van poder comunicar-se amb un xilè per explicar-li que eren sobrevivents del vol 571. Tothom els havia donat per morts, havien passat 72 dies enmig la neu i van perdre 29 companys. Aquesta és una de les històries èpiques més conegudes dels nostres temps. La narració es va plasmar en la pel.lícula Viven–on Parrado va col.laborar com a assessor– i en diverses obres escrites, entre les quals destaca l’escrita pel mateix uruguaià l’any 2006, Milagro en los Andes. “He acceptat i comprès que va succeir, que no hi puc fer res i que la meva vida continua endavant”, va comentar l’empresari. La història continua creixent a mesura que passen els anys. “Sóc conscient que és un fet de notorietat pública, interessant per diversos factors, perquè és una de les històries de supervivència més grans i també per com vam haver de sobreviure”. Dalt de la muntanya, les decisions van ser dures i Parrado va aprendre, sobretot, a tirar endavant malgrat totes les dificultats. “La intuïció em va salvar la vida dalt de les muntanyes i sempre l’he seguit”.
nsalva@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
