Jorge Cebrián parla de Boris Skossyreff com d’un personatge “de pel·lícula”. Ho diu després d’haver-se passat més de deu anys perseguint-ne les petjades, consultant arxius de mitja Europa i reunint prop de 6.000 documents. El resultat d’aquesta feina doble arriba ara en forma de llibre, el qual es presenta aquest dimecres 10, i d’un documental que veurà la llum el dia 17 d’aquest mateix mes de setembre. Ambdós, sota el mateix nom: ‘L’estafador que va ser rei’.
Tot va començar gairebé per accident. “Buscant documentació per als tres documentals que estava fent de la mateixa època em va aparèixer una breu referència que parlava de Boris, primer rei d’Andorra”, recorda. Llavors només hi havia dues referències als arxius del Principat, però la curiositat el va empènyer a continuar estirant el fil. “De mica en mica vaig anar contactant amb gent, consultant arxius de mitja Europa, i a tots ells sortien referències del Boris”, apuntala.
“De mica en mica vaig anar contactant amb gent, consultant arxius de mitja Europa, i a tots ells sortien referències del Boris”
Aquesta magnitud de la recerca contrasta, però, amb la pobresa del rastre local: “El que més em va sobtar és que a Andorra no hi hagués res, quan ell és conegut internacionalment per tot el que va passar aquí”, apuntala. El fil decisiu el va acabar portant a Lisboa, als arxius de Portugal, on sorprenentment va ser on va acabar trobant més informació de Skossyreff relacionada amb la seva etapa al Principat. “Quan el detenen a la Seu d’Urgell, se l’emporten a Madrid, on és jutjat i condemnat. En sortir d’allà, se’n va a Portugal i amb ell tota la documentació que portava d’Andorra”. I què és el que va trobar? Doncs bé, des de cartes personals i familiars fins a un manifest i cartes de recomanació del síndic Pere Torras.
La intenció inicial de Cebrián no era escriure un llibre, però el volum de material va acabar imposant-se. “De seguida que vaig començar a rascar em va sortir tanta quantitat d’informació que al final em va donar per fer quatre capítols de 50 minuts”, explica, tot i que no va ser possible per temes pressupostaris. “Com que havia quedat bastant informació fora del documental, el llibre em permetia afegir-la i esplaiar-me una mica més. És on pràcticament surt tot el que vaig trobar”, afegeix.
Així i tot, i malgrat els prop de 6.000 documents amb què s’ha aconseguit fer al llarg d’aquesta dècada, l’autor assegura que no ha rebut cap mena de pressió per ocultar parts de la vida de Skossyreff. Inclús, afirma que l’únic dubte patent va venir per part seva a l’hora de decidir si mostrava o no la cara més fosca del personatge: “Si no la ficava, el personatge quedava molt endolcit. Té una cara fosca molt important i tot i ser un personatge simpàtic en moltes ocasions, també és bastant detestable en altres”. L’objectiu, doncs, era clar per a Cebrián: que fos el públic qui tragués les seves pròpies conclusions d’acord amb els documents oficials mostrats tan al llibre com al documental.
“Té una cara fosca molt important i tot i ser un personatge simpàtic en moltes ocasions, també és bastant detestable en altres”
Dos formats que són “bastant complementaris” per a Cebrián, qui pondera que el llibre s’aixeca molt sobre la literalitat: “Soc una persona que no té molta imaginació, però al final he tingut la sort de tenir una bona història i no m’he hagut d’inventar pràcticament res”, admet entre rialles. En aquesta línia, convida a tots els lectors i espectadors al doble consum, independentment d’un ordre establert per ell mateix, ja que, per exemple, dins el document es troba el testimoni de gent que va conèixer personalment Skossyreff, com veïns o familiars. “El documental, al final, explica la vida del Boris des dels seus orígens, de família noble fins a la seva mort”, resumeix.
Pressions no, però incomoditats… potser unes quantes. No a Andorra, aclareix Cebrián, però sí a la terra on va néixer Skossyreff: Vilna, la capital de Lituània. “El documental ha passat per Estònia, Letònia, els Estats Units o Canadà, i en cap d’ells he tingut problemes. Però a Lituània, on jo pensava que agradaria la història en ser un personatge ‘seu’, ha sigut tot el contrari”, explica. La raó no sembla del tot clara, tot i que l’autor apunta a la possibilitat que s’avergonyissin d’un personatge així i que, a més, se’l relacioni amb el seu país.
Una campanya de publicitat “absolutament espectacular”
L’estiu del 1934, Skossyreff va autoproclamar-se rei del Principat. Una autoproclamació que, en aquell moment, va fer soroll a escala internacional. “Articles de premsa dels Estats d’Units, d’Alemanya o de l’Argentina parlaven d’aquest fet”, explica Cebrián, qui afegeix que el propi personatge “va fer una campanya de publicitat absolutament espectacular. M’atreveixo a dir que una de les més espectaculars d’aquell estiu en l’àmbit mundial”. En aquest sentit, l’autor assenyala amb fermesa que Skossyreff “tenia bons contactes. Sabia molt bé com utilitzar els mitjans de comunicació per després fer passar el seu missatge”.
“Tenia bons contactes. Sabia molt bé com utilitzar els mitjans de comunicació per després fer passar el seu missatge”
“Sabia que els andorrans estaven una mica farts que els veguers i els coprínceps tinguessin la darrera paraula per a tot”
I és que si Cebrián té clara alguna cosa, és que l’autoproclamat rei va saber llegir el moment polític d’aquell moment. “Sabia que els andorrans estaven una mica farts que els veguers i els coprínceps tinguessin la darrera paraula per a tot. La sobirania del poble era pràcticament inexistent i ell ho va posar dins el seu programa”, explica l’autor, tot mencionant, alhora, que Skossyreff “deia que Andorra havia de ser per als andorrans, que són els que havien de votar i decidir, així com acabar amb les cadenes que els estaven imposant”. Una situació que, per a Cebrián, no s’allunya gaire del que podem viure actualment: “En certa manera veiem que encara hem d’esperar que els coprínceps es mostrin a favor o en contra per signar una determinada llei”, apuntala.
Tindria cabuda, doncs, un personatge així en la realitat del 2025? Cebrián ho té, una vegada més, cristal·lí. “És igual l’època en què el Boris hagués nascut, ell hauria fet el mateix. I estic seguríssim que ara, amb totes les eines que tindria, hauria triomfat encara més fort que als anys 30”. En aquesta línia, llança entre rialles l’adjectiu que millor descriuria actualment a Skossyreff: ‘influencer’. “Segur que presumiria a les xarxes de tenir contactes amb Donald Trump i Vladímir Putin”, esmenta. “La gent es pensa que als anys 30 no corria la informació i és tot el contrari. He vist com la Policia sempre anava darrere d’elles, les ordres de recerca i captura, els antecedents penals... Actualment, seria el mateix, tindria diferents identitats i els seus propis contactes”, afegeix.
“Estic seguríssim que ara, amb totes les eines que tindria, hauria triomfat encara més fort que als anys 30. Segur que presumiria de tenir contactes amb Donald Trump i Vladímir Putin”
“En comptes d’aprofitar tots els grans recursos que tenia en l’àmbit educatiu, del domini d’idiomes, de la política internacional… Tenia aquest afany d’estar per sobre de la resta”
Torna, doncs, de manera inevitable, la gran incògnita que sobrevola el llibre i el film: per què Skossyreff va triar la via delictiva? “En comptes d’aprofitar tots els grans recursos que tenia en l’àmbit educatiu, del domini d’idiomes, de la política internacional, dels contactes… Al final, ell tenia aquest afany d’estar per sobre de la resta”, apuntala Cebrián. I és que l’autoproclamat rei es va creure en tot moment que li corresponia ser rei del Principat i fins al darrer dia de la seva vida “continuava presentant-se com un rei a l’exili i amb el seu propi monocle”.
Amb Skossyreff viu, no hauria sigut possible el projecte
Qüestionat per possibles mites que encara circulin sobre la vida d’aquest estrafolari personatge, Cebrián es mostra convençut que tant amb el llibre com amb el documental aquests acabaran ensorrats. En aquest sentit, parla sobre l’obra d’Antoni Morell, qui explica una sèrie de coses “que he pogut demostrar que no són del tot certes”. D’exemples en posa un parell, com el fet que Skossyreff mai va viure realment a la ‘casa dels russos’ o la suposada votació al Consell General, en què 23 consellers haurien votat a favor perquè esdevingués rei d’Andorra. “La història real, la que veuran al documental i al llibre, és molt més espectacular. Ni el millor guionista hauria fet una vida de pel·lícula com la que ensenyo”, afirma.
Amb tot, i davant un escenari hipotètic en què tingués a Skossyreff davant seu i li hagués de formular una pregunta, Cebrián no es mostra tan convençut: “Si ell hagués estat viu avui dia, hauria estat impossible el projecte. Hauria intentat amagat tota la seva part més fosca. En aquest punt no sé si ha sigut bo o no el fet de no haver-lo conegut”, reconeix. Així i tot, reitera que el que li queda d’ell és la imatge d’un home potent en tots els sentits de la paraula: “Era un personatge amb un carisma increïble. Quan entrava en un restaurant o un bar, tothom es quedava bocabadat”. Sobre si això hauria de comportar un possible reconeixement al Principat, l’autor no ho troba necessari, tot i que sí que creu que, en cas que hi hagi finalment Museu Nacional, aquest hauria de guardar algun petit espai per a la figura de Skossyreff.
“Tant de bo a algú li agradi el llibre o el documental i es vulgui inspirar per fer una sèrie basada en el Boris”
Ara, però, i després d’una dècada centrada en la figura de l’autoproclamat rei d’Andorra, Cebrián admet el cansament: “Necessito descansar i desconnectar de la seva figura”, pondera. El recorregut previst, ara per ara, sembla clar: després dels cinemes s’estrenarà a la plataforma Filmin, així com alguns festivals de renom més. Després, incertesa. “Tant de bo a algú li agradi el llibre o el documental i es vulgui inspirar per fer una sèrie basada en el Boris”, menciona. “Qualsevol podrà veure que és un personatge del segle XX absolutament espectacular i fascinant. Ho tindria tot fet”, conclou.
