ESCALDES-ENGORDANY
- Un home i un saxo Poblet.
Els més veterans el recordaran de quan venia amb la Salseta, plat obligatori a les festes majors dels anys 90. Els més joves se sorprendran de trobar Pep Poblet a la banda de David Bisbal, amb qui va tocar ara fa quatre anys a Escaldes. Res d’estrany en un intèrpret tot terreny que ha acompanyat Llach, Manu Carrasco i Beth, i mai no li han caigut els anells. Aquesta tarda torna amb la seva pell més autèntica, la de saxofonista, amb Xavi Ibáñez al piano i el quart disc del duet —Saxology— acabat de sortir del forn.
–¿Què hem d’entendre exactament per smooth jazz?
–Dins del jazz, possiblement és l’estil més pròxim al pop, més accessible per al gran públic. No cal ser un entès per passar-s’ho bé. Els temes són més tancats, no tan donats a la improvisació com els d’estils més durs. I si faig memòria, veig que algun dels meus grans referents dins de l’smooth jazz els vaig descobrir ja fa molts anys al festival d’Escaldes: la Chick Corea Electric Band, per exemple.
–Als puristes no els acaba de fer el pes. Massa comercial, diuen.
–És cert, no saben on col.locar-nos. Però jo mai no he anat de músic de jazz, sinó d’intèrpret de saxo. Si m’he de definir, em sento pròxim a la gent com ara David Sanborne, Eric Marienthal i Candy Dulfer. Salvant les distàncies, també he acompanyat artistes de tots els colors. Però a l’hora d’escriure, faig la música que em surt de l’ànima: Saxology.
–El duet és, doncs, on veurem el Pep Poblet de debò.
–Amb Xavi Ibáñez portem onze anys i quatre discos tocant junts. La compenetració artística és completa, i crec que es nota a l’escenari. Pel que fa a Saxology, és difícil de catalogar, però diguem que és a mig camí entre el jazz, el funk i el pop, i constitueix un compendi de totes les influències que hem rebut.
–El van catalogar als inicis com el Kenny G català. ¿S’ha pogut desempallegar d’aquesta llufa?
–En absolut, però tampoc no em molesta, perquè és lògic: quan vaig publicar els primers discos aquí no hi havia referències d’aquest estil de fusió instrumental amb tocs més comercials i el saxo portant la batuta. I es va anar a buscar la de Kenny G, que toca també amb un saxo soprano. La seva proposta em sembla cor- rectíssima, i tan de bo vengués la centèsima part del que ell ven. Ho firmo amb els ulls tancats.
–¿Es penedeix d’haver tocat amb estrelles del pop, com li retreuen certes ànimes càndides?
–Ni molt menys. Sóc conscient del país i de l’entorn on vivim, i de com n’és, de difícil, viure de la música. I si realment vols viure d’això, has d’estar obert a qualsevol proposta.
–¿Com ara tocar al Camp Nou formant part de la celebració de l’última Champions aconseguida pel Barça?
–O a la inauguració del nou estadi de l’Espanyol, a Cornellà. També toco a festes privades, gales, entregues de premis. El que sigui. Perquè no tinc un altre ofici per guanyar-me les garrofes. Visc de fer bolos, siguin discos, acompanyaments o col.laboracions. Ara bé, el moment àlgid de la temporada és quan surto de gira amb la meva música. És a dir, ara.
aluengo@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
