- El bateria va congregar ahir prop de 300 espectadors al Parc Central
- Recomana als joves músics “acabar els estudis i fugir de la droga i l’alcohol”
A. LUENGO
ANDORRA LA VELLA
- Marky Ramone posa a la porta de la sala Pau Casals de l’Art Hotel. Foto: TONY LARA
Prop de 300 espectadors, segons les previsions de l’organització, van assistir ahir al concert de Marky Ramone i els seus Blitzkrieg a la vela del Parc Central de la capital. Un registre no gaire espectacular, tot sigui dit, per a una de les vaques sagrades del punk dels 70 i 80. Acostumat a tocar per a públics multitudinaris –en les quatre cites prèvies de la gira europea va congregar prop de 20.000 espectadors– l’home s’ho va prendre amb esportivitat: “M’agrada tant tocar ens estadis i places de toros com en petits escenaris. Tot té el seu punt. El d’avui serà probablement un d’aquests concerts en la intimitat, i està bé sentir a prop els fans i veure com reaccionen a la nostra música”. El bateria de Ramones –l’únic supervivent de la banda, ja saben, després de la desaparició de Johnny, Joey i DeeDee, entre el 2001 i el 2004– assumeix amb entusiasme el paper de marmessor artístic de la franquícia (cal suposar que també l’econòmic), i té a punt l’argument que justifica la llarga i profitosa trajectòria postmortem que ha conegut Ramones: “Aquests temes són massa bons per deixar-los de tocar. D’altra banda, Johnny, Joey i Dee Dee van morir massa aviat per conèixer aquest èxit. Quan em vaig quedar sol, vaig pensar: ¿Per què no continuar? Per mi és una satisfacció divulgar el seu llegat i veure com vénen als concerts joves fans que potser no havien ni nascut quan es va dissoldre la banda, al 1996. No vaig triar aquesta situació, però continuaré mentre pugui i els fans ho demanin. A ells els hauria agradat.”
Ramones estan considerats els pares del punk brut dels 80: Metallica, Guns’n’Roses i Pearl Jam són fills seus. Una reacció contra els excessos simfònics que bandes com ara Pink Floyd, Genesis o Yes havien perpetrat la dècada anterior. ¿Però quin sentit té, el punk rock, al 2010? Marky ho té clar: “Només el punk és capaç de concentrar en dos minuts i mig de cançó un missatge que expressi el disgust del personal amb l’estat de les coses. El punk és un canal per expressar-se, i això sempre estarà vigent”. Deu ser veritat, perquè els concerts de Ramones es converteixen –segons les cròniques– en una rara comunió generacional on conviuen els vells fans dels 70 amb seguidors “cada dia més joves”, com diu el mateix Marky: “Al final, la música de Ramones ajuda a superar la distància entre generacions molt allunyades. I mola“. És clar que el bateria toca de peus a terra i no deixa que l’èxit dels últims anys –recordem-ho: amb la banda ja difunta– li enteli el sentit comú: “Sé que molta gent es compra la samarreta de Ramones perquè sí, perquè els agrada. Que potser no han escoltat mai ni una cançó del grup. I que amb sort un dia es demanen qui carai deuen ser aquests paios de la samarreta i acaben entrant en una botiga a comprar un disc. Però penso que millor que portin a la samarreta el logo de Ramones que no pas un lema a favor de la guerra d’Iraq, ¿no?”
aluengo@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
