Qui havia de dir que una edificació pràcticament abandonada –si no fos que en un parell d’anys esdevindrà residència universitària–, però a la vegada tan emblemàtica, esdevindria una autèntica galeria d’art. L’Hotel Pol de Sant Julià de Lòria ha tornat a obrir les portes per acollir la sisena edició de l’Andart. I de quina manera. Fins i tot un servidor, lauredià que amb prou feines va arribar a veure l’edifici en funcionament, n’ha sortit bocabadat. En lema d’enguany de la biennal és ‘Pausa per continuar’, sota el qual fins a 78 artistes procedents de 20 nacionalitats conviden a la reflexió i a fer una aturada crítica per, d’alguna manera, observar el que ha succeït en els darrers 25 anys.
El recorregut comença al vestíbul, on Ludmilla Lacueva ha fet un reconeixement al mateix hotel mostrant un ‘time-line’ dividit amb fets importants, com ho va ser la guerra. A la vegada, l’escriptora andorrana ha creat tres relats ficticis emmirallats en diferents èpoques. Tot això s’acompanya i es complementa amb un documental en el qual apareixen diferents personalitats relacionades amb l’edifici, des de gent que hi va treballar a persones que hi van viure o fins i tot néixer. Paral·lelament, en aquesta primera estança ja es poden trobar obres com la de Ferran Farré, ‘Vitrina Valira’; un ‘photocall’ fet amb cadires Wassily recuperades del Centre Cultual que no es van veure afectades per l’incendi; un vídeo de William Kentridge, i una exposició dels 10 anys de la biennal ubicada a l’antic celler.
Posteriorment es baixa a la discoteca de l’hotel, on Anna Mangot presenta ‘Cabdal’, i Naiara Galdós, pràcticament al costat, ‘Som Il·lusions’. Les segueix una exposició fotogràfica de Joseph Ford i, en paraules del comissari de l’esdeveniment, Pere Moles, “una de les imatges més potents” de tota la col·lecció d’aquest 2025: ‘Stratum’. Es tracta d’una obra escultòrica de Kaori i Patrick Jones feta amb 25 figures de tela a mida real disposades en forma de piràmide humana evocant el paisatge del Principat mentre parla de la interdependència i la connexió humana.
Continuant la ruta, posem rumb al primer pis on s’ubicaven els dos menjadors de l’edificació, un d’ells per a la classe alta. En aquest, trobem un videoart de la Fundació Soriguer que s’exposa al Reina Sofía de Madrid, a l’altre, destaquen les imatges satíriques d’Alison Jackson, amb ‘Truth is Dead’. Com si de fotos robades es tractessin, l’anglesa recrea escenes íntimes i compromeses protagonitzades per dobles d’estrelles com la reina Elisabet II o Donald Trump. Ens endinsem posteriorment a la cuina, amb Jordi Casamajor i ‘Centaure’, un punt en què Moles ha reiterat que a Andorra “hi ha molts artistes i molt bons, i els hem de donar oportunitats”.
El camí passa per Yumna Alsawi i ‘Pause the Violence’, una artista especialista amb vidre que mostra, amb ganivets fets d’aquest material, el conflicte de Gaza. Ens aturem a un espai tancat on Sam Bosque presenta ‘Exstinctio’, una d’aquelles obres captivadores com poques. Ella mateixa ho ha relatat. El març del 2024 el Govern va informar que 392 espècies de fauna del país es troben en situació de risc, i l’obra neix com a resposta a aquest fet, “interpel·lant-nos sobre la nostra responsabilitat i preguntant-nos què estem fent amb allò que considerem un dels nostres valors més preuats: l’entorn natural”. Així doncs, mostra tot un seguit de pintures d’animals pràcticament desapareguts que et miren fixament als ulls, rodejats de l’olor de muntanya, amb ossos i peus humans de color daurat representant “la nostra ambició i destrucció”, i acabant la cita amb una figura humana i Bosque assegurant que “acabarem sent les pròpies víctimes de la nostra destrucció”.
Una planta més amunt trobem les habitacions, i ens endinsem amb una altra de les exposicions més colpidores. Anna Galí mostra amb ‘Time on Quaaludes and Red Wine’, un projecte en el qual treballa des del 2018 quan el seu fill va morir de sobredosi. “Quan passa descobreixo un segon món a internet, molt secret, i necessito veure tot el material”, apunta, fent referència al Tomeu, el seu fill, i afegint que a partir de llavors inicia l’obra en la qual tracta el consum i la “fragilitat dels nanos en aquest món digital que tenim”. El projecte, cal esmentar, va ser guardonat amb el Premi Especial del Jurat a l’Images Vevey Book Award 2023/24 i publicat com a ‘fotollibre’ el 2024. “Mostra el poder de l’art com a teràpia per portar al món millors coses”, completa l’artista catalana.
Al costat, el col·lectiu artístic amb seu al país que repeteix participació, Concept2048, presenta ‘Whisper of the Sea’. Ekaterina Perekopskaya, una de les membres, ha explicat que volen reflexionar envers “la connexió entre l’ésser humà i la natura, l’harmonia perduda i la capacitat d’escoltar de veritat”. En aquest relat, els AquaSouls, éssers mítics aquàtics, emergeixen de l’aigua “amb l’esperança de recuperar el vincle amb la naturalesa”.
No gaire lluny queda l’antiga bugaderia, on artistes del país convidat d’enguany, Liechtenstein, projecten dos vídeos abans de passar a una obra “de les que fan riure i agrada al jovent”. Roger Lorente ha estat aquest encarregat amb ‘Estrellat’, una instal·lació que irromp, literalment, a la paret d’una de les habitacions per mostrar la icònica silueta del coiot dels dibuixos animats. Una altra andorrana li pren el relleu per estrenar-se a l’Andart. És Naiara Escabias i ‘El Sospir del Bosc’: un entramat de branques en les quals s’observen fotografies Polaroid de cels i paisatges naturals “evocant la respiració lenta del bosc i la seva essència viva”.
Abans d’ascendir al darrer pis, Christina Schultz presenta ‘Parets d’Alè, des d’Endins cap a Fora’, Irene Monteagudo amb ‘Un Bes i Bona Nit’ i la dupla Jean-Matthieu Gosselin i Ullic Morard amb ‘La Memòria Perduda Un Silenci de Quatre Temps’.
Al pis superior trobem sis artistes de Liechtenstein, com Katharina Bierreth i ‘Re-Thinking’ o Angelika Steiger i ‘And However Far Away We Go, The Inner Home Comes With Me’. En aquestes mateixes estances, que continuen sent habitacions, George Ramos presenta ‘Los Irreprimibles’. “Tot parteix de reviure el que vaig viure amb la meva mare quan li vaig dir que era gai […] Amb les imatges vaig trobar com parlar”, ha proferit el mexicà, qui també mostra altres testimonis que van haver de patir el que ell.
Destaca també l’obra de Lucía Morón, amb ‘Te Amo. Yo Tampoco’. “Tot comença quan vaig anar a treure coses de casa la meva àvia materna, qui havia mort. Vaig agafar un vestit de núvia i una foto on apareixia de petita amb un rifle, llavors vaig començar a indagar a l’arxiu familiar de bodes i a agafar retalls perquè les imatges no quedessin al passat”, ha incidit l’artista de Buenos Aires, afegint que, tot plegat, tracta sobre “els perjudicis de la dona i la seva soledat, qüestionant també l’amor”.
Baixant de nou les escales, es passa per un mural fet a la paret sota el nom de ‘Trànsit’. Els artífexs, StudiMural. Amb colors vius i formes orgàniques, evoquen el moviment constant “mostrant que l’espai és relatiu”. Per cloure el recorregut, Emma Regada ofereix ‘Shit Ideas’, allà on antany s’ubicava el despatx de direcció, ha plantat un vàter. “És una mica d’on surten les idees. És aquell espai on ens posem a pensar i de vegades en surten”, ha dit. Al cap i a la fi, és una instal·lació interactiva que convida a una reflexió crítica i irònica sobre l’impacte de les nostres accions en el planeta.
L’última aturada és amb Roc Parés i ‘Pausa (1933-2025)’. Professor de la Pompeu Fabra, ha creat un videojoc de realitat virtual en el qual proposa un viatge interactiu que connecta passat, present i futur des del mateix Hotel Pol. La peça situa l’acció a Sant Julià de Lòria just després de la mort del papa Francesc, quan un jove capellà amb sensibilitat ambiental i social descobreix el passat revolucionari de la vall i busca la complicitat d’una influenciadora andorrana per recuperar els ideals de la Revolució de 1933 i portar-los al segle XXI.
