- Francesc Genovés viatja fins a la mort
- (i en torna) a la sèrie ‘I després, la llum’
A. L.
ANDORRA LA VELLA
- L’artista i l’obra Genovés, ahir a la galeria Riberaygua. Foto: ORIOL LLAURADÓ
Si mai s’havien preguntat com són, a què dediquen el temps lliure les animetes del purgatori, no es perdin el retorn de Francesc Genovés (Barcelona, 1944) a la galeria Riberaygua de la capital: la desena de teles de gran format de la sèrie I després, la llum constitueixen una molt convincent aproximació als dies i les hores de les animetes, pobretes elles. Genovés les ha convertit en dèria artística i les imagina sota la silueta d’una mena de crucificat que es repeteix obsessivament en les teles. Cada crucificat és una animeta. Tots iguals com iguals som tots –homes i dones, grans i petits, macos i lletjos, llestos i tontos— quan ens morim, diu. Només canvia el color: hi ha ànimes més fosques i n’hi ha de més clares, segons com van ser en vida.
El purgatori segons Genovés no és, però, un lloc inhòspit, sinó un recer lluminós, endreçat, que ha construït a base de successives capes de color que acaben desapareixent sota una pàtina esblanqueïda, “tal com ocorre quan passem a un altre nivell, que els colors s’esvaeixen”. Un lloc quasi amable… si no fos pel caos d’ànimes en contínua circulació i la imatge del crucificat, que, francament, tampoc és gaire tranquil.litzadora i que simbolitza en el seu imaginari –diu– la víctima que tots portem dintre, perquè naixem amb condemna a mort incorporada: “Hi ha qui s’imagina que després de la mort ens espera Sant Pere, amb les claus i tot. Jo ho veig així, tal com ens diuen els que han tornat de la mort”. Genovés ha dibuixat la nostàlgia del purgatori. I la nostàlgia anticipada no deixa de ser una de les més refinades. Però què volen que els digui: posats a triar, triïn el cel. Encara que no el dibuixi Genovés.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
