Acompanyar una persona en l’última fase de la vida és entrar en un espai fràgil i íntim on tot es torna essencial. I, de vegades, aquest espai només es pot habitar a través de la música. Aquesta és la mirada de la musicoterapeuta formada al País Basc, Laia Font, qui ha convertit la seva guitarra i la seva veu en eines per alleujar el dolor, sostenir emocions i donar un lloc a tot allò que costa dir amb paraules. “Vaig sentir que la música podia anar molt més enllà d’un simple art. Que podia ser un recurs per cuidar, escoltar i acompanyar”, explica.
De fet, Font es va formar al País Basc i va acabar els estudis el 2014. Des d’aleshores ha treballat a Granada i a Vitòria, en unitats de pediatria, oncologia infantil i residències públiques. Tal com relata, va ser allà on va començar a especialitzar-se en el final de vida i en processos de dolor. “Hi havia un moment en què els pacients s’havien d’allitar, i apareixien processos de dolor o situacions de final de vida… i vaig demanar poder ampliar les hores d’atenció i poder fer sessions individuals per poder oferir un acompanyament adequat en aquests moments”, recorda.
Després d’aquesta etapa va tornar a casa i va presentar el seu projecte al SAAS i a la Fundació ONCA, que li va donar suport econòmic. Gràcies a aquest impuls, va començar a treballar a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, on actualment fa dues jornades setmanals i participa en una investigació per valorar l’impacte de la música en el dolor i els símptomes emocionals dels pacients. Per a l’estudi, de fet, es passen escales validades abans i després de cada sessió: l’Escala HAD, que mesura ansietat i depressió, i l’Escala d’Edmonton, que avalua diferents símptomes com dolor, cansament o dificultats respiratòries. A més, després de cada sessió es completa un qüestionari post-sessió i es realitzen entrevistes als professionals que treballen a la Unitat. “Això permet entendre millor l’efecte de la musicoteràpia tant en els símptomes físics com en els emocionals”, apunta.
“Treballem amb cançons significatives per a cada persona, o construïm melodies quan hi ha processos de molt dolor o de final de vida” – Laia Font
Pel que fa al dia a dia, Font assenyala que les sessions sempre comencen amb una breu trobada de coordinació amb l’equip de la unitat. “Al matí ens reunim i busquem els objectius per a cada persona. A partir d’aquí, la sessió, que pot ser individual o amb la família segons el que el pacient prefereixi, es construeix segons el que la persona necessita”, comenta la musicoterapeuta, deixant clar que no cal tenir coneixements musicals, només estar present.
En aquest sentit, explica que les seves eines són simples: la veu, la guitarra, la petita percussió i les melodies creades en aquell moment. “Treballem amb cançons significatives per a cada persona, o construïm melodies quan hi ha processos de molt dolor o de final de vida. Jo escolto què necessita cada persona en aquest moment, busco com sona per a ella i la creem junts”. També destaca que hi ha paraules que es repeteixen sovint, com tranquil·litat, pau o amor. “La guitarra és un instrument que acompanya molt bé. Pots fer-lo sonar d’una manera molt suau i facilita que les persones puguin treure la seva veu”, afegeix.
Quan se li pregunta com gestiona el seu propi benestar emocional treballant tan a prop de la mort, ho té clar. “Vivim en una societat on no se’ns ensenya a morir. Crec que és important poder-ho mirar de cara, perquè tots hi haurem de passar, i em sento molt agraïda de totes les persones que puc acompanyar, perquè és un moment que requereix molta cura i molta escolta”, menciona.
A més del treball a l’hospital, Font també fa sessions individuals i grupals al Cedre i al Centre Sant Vicenç d’Enclar. Tot i que la musicoteràpia avança, encara hi ha reptes pendents. “Sempre falten recursos. L’estudi que estan fent a l’hospital i l’experiència acumulada en altres centres del país són passos importants, i jo crec que estem en el camí que això sigui així”, assegura, deixant entreveure que la musicoteràpia és un exercici que no només transforma els pacients, sinó també la mirada d’aquells que els acompanyen, informa l’ANA.
