Albert Villaró va anomenar, per primera vegada, l’escriptor Arseni Sugranyes en un article que va publicar el Sant Jordi de l’any passat. Villaró explicava com Sugranyes, autor novell, passava el dia del llibre sense pena ni glòria… A un altre escriptor, David Gálvez, li va cridar l’atenció, i va decidir fer d’editor i recopilar una vuitantena d’articles de Sugranyes publicats a la premsa del país entre els anys 2006 i 2013. El resultat és L’obra articulística d’Arseni Sugranyes (editorial Andorra), un volum que acaba de veure la llum, i que es presentarà demà al vespre a la Llacuna.
«És clar que sóc jo», adverteix Gálvez. «Especulo, jugo amb la idea que darrere del pseudònim d’Arseni Sugranyes hi ha un escriptor andorrà, qui sap si el mateix Villaró». Gálvez, autor de Cartes mortes i Res no és real (editorial Males Herbes), es va enamorar del tal Sugranyes i el va manllevar –amb permís– «per crear el personatge». En els seus articles, Sugranyes parla de tot: «De literatura, de cultura, d’art prehistòric, del dia a dia, de fets de la realitat andorrana sense caure en la notícia. Li interessen les paraules, l’etimologia. És molt divers», comenta Gálvez.
Sugranyes publica articles d’opinió en la premsa del país i, com a fotografia, Gálvez ha escollit una fotografia de joventut, en blanc i negre, de Thomas Pynchon (1937), escriptor nord-americà que «no vol sortir mai a les fotos, i amb això juguem».
Els articles de Sugranyes es llegeixen com un relat de ficció. El lector hi veurà el personatge al darrere dels textos i, fins i tot, arribarà a sospitar si és o no real. «Hi ha un personatge darrere, els textos interactuen entre si. És tot un univers», subratlla l’escriptor.
PRIMER SANT JORDI / Després de donar la campanada amb Cartes mortes i Res no és real, Gálvez està «molt content de posar el focus a Andorra». Fins i tot, té ganes de Sant Jordi: «Els dos primers no em feien tanta il·lusió, però ara em ve molt de gust el tracte amb la gent, el contacte amb altres escriptors. M’estic sociabilitzant», bromeja.
De Sugranyes encara se’n pot treure molt de suc. De fet, «ja tinc quasi acabat un llibre amb Sugranyes de protagonista», explica Gálvez. La novel·la sobre l’articulista fictici se centra en dos moments vitals de Sugranyes: la seva vida, als anys 90, quan es prepara per ser escriptor, i l’any 2012, quan està a punt d’eclosionar com a autor, tot i que mai sabrem si arriba a aconseguir-ho. Entre episodi i episodi, també anem coneixent fragments de la tesi doctoral de Sugranyes. Gálvez encara no té lligada la publicació de la novel·la, però Sugranyes té vida per llarg.
HYSTERIOFUNK / A punt de presentar el recull de Sugranyes, Gálvez no para. «Projectes sempre n’hi ha, tinc moltes coses començades, t’avorriria», assegura. D’aquí un parell de setmanes, Gálvez tornarà a ser actualitat amb la presentació del llibre-disc d’Hysteriofunk, un àlbum que inclou textos de Gálvez i il·lustracions d’Àstrid Janer.
El repte per a l’escriptor ha estat majúscul ja que la música d’Hysteriofunk és instrumental, és a dir, no té lletra. Gálvez ha hagut de posar veu a les composicions d’Oriol Vilella, Òcsra Llauradó, Roger Casamajor i Lluís Cartes. L’autor, però, ha jugat amb avantatge: és seguidor de la banda des de fa temps. El resultat: el 22 d’abril.
