Minuts abans del tercer passi d’Els Pastorets, a l’exterior de la Casa Comuna, les codirectores de la producció d’enguany, Txell Díaz i Núria Montes, coincideixen a definir aquesta 32a edició com el resultat d’un procés de continuïtat que els ha permès “anar més lluny” en la proposta iniciada fa dos anys. Així, i després de dos primers passis abans de Nadal, el balanç provisional és positiu. Montes explica que repetir format i espai ha estat clau per consolidar idees que havien quedat a mig camí. “Aquest bienni ens ha permès aprofundir molt més en les propostes, amb els actors, amb l’equip tècnic i amb nosaltres mateixes. Hem pogut acabar de posar la cirereta del pastís del que vam començar fa dos anys”, assenyala.
La decisió de representar Els Pastorets per segon any consecutiu a l’exterior de la Casa Comuna no és només logística, sinó també simbòlica i estètica. Díaz descriu l’espai com “molt especial i emblemàtic” i destaca la confiança de la corporació comunal, la qual ha posat l’edifici a disposició total de l’equip. “A partir d’aquí, hem volgut decidir quina estètica li donàvem, i hem ambientat Els Pastorets a l’Andorra de principis del segle XX”, explica. Aquesta elecció ha permès introduir personatges, referències i petits detalls propis del país, tot mantenint l’essència de l’obra.
Per altra banda, Montes destaca la recuperació de la dansa i de l’esperit d’esbart, així com una cura especial de la cançó de les Fúries, ambientada amb instruments que evoquen el Pirineu. “Ens hem fet venir molt a favor l’ambientació per poder experimentar amb llenguatges amb què teníem moltes ganes de jugar”, explica. En aquest context, les ombres xineses esdevenen un recurs central per portar elements del teatre de sala a l’exterior. “Amb un llençol i ombres de cartolina hem pogut transformar un espai que tothom coneix perquè durant 45 minuts sigui un lloc diferent”, afirma.
La decisió de potenciar les ombres xineses respon, segons Díaz, a la voluntat de sumar llenguatges no verbals i reforçar la dimensió visual de l’espectacle. “Aporten un toc molt potent, com a l’escena de l’Anunciació, la qual es transforma en una mena de quadre vivent”, detalla. Montes posa com a exemple l’escena de les calderes de Pere Botero, en què s’explica una llegenda absent del text original. “Ho fem amb elements molt rudimentaris, però transformats en un element gairebé de conte, perquè el públic sumi la història”, explica.
Precisament, pel que fa a l’obra de Josep Maria Folch i Torres, les directores defensen una actualització subtil. “No cal inventar-se la sopa d’all. La història és la que és i a la gent li agrada que es respecti”, assegura Díaz. En aquest sentit, les modificacions passen per petits canvis, com transformar alguns personatges masculins en femenins, o alterar qui pronuncia determinades frases, sense modificar l’argument. Montes posa com a exemple l’escena de la boda, on és Maria qui escull Josep, i no un capellà: “La línia és la mateixa, però el missatge s’actualitza”.
Ambdues directores coincideixen de nou en afirmar que la dimensió humana del projecte és un dels seus pilars. La producció compta amb prop d’un centenar de persones, majoritàriament voluntàries, i tot i que Montes defineix la coordinació com “una bogeria i una gran responsabilitat”, destaca la complicitat amb Díaz. “Ens coneixem de fa molts anys i això facilita molt la feina”, explica. L’al·ludida subratlla la cura amb què han volgut tractar l’equip. “Són persones del poble que regalen el seu temps lliure. Hem intentat respectar-lo i cuidar-les molt”, afirma.
De cara al futur, les directores consideren que cada vegada hi ha més obertura per a projectes joves i noves mirades al país, especialment en l’àmbit de les companyies emergents. I, abans del tercer passi, Díaz llança una darrera invitació al públic. “És una de les últimes oportunitats de veure Els Pastorets a l’aire lliure. L’any vinent, si tot va bé, tornaran a dins del teatre. Fa fred, però hi ha estufes i és una experiència diferent que val molt la pena”, conclou.
