Qualsevol manual de teoria política recull que l’art de la política consisteix en la capacitat de les societats de gestionar la cosa pública mitjançant els seus representants. Per aconseguir-ho, cal dialogar i negociar entre les parts i analitzar i contraposar diferents punts de vista i opinions, per mirar d’aconseguir el millor acord possible que satisfaci les necessitats de la convivència col·lectiva.
En gran mesura, els països centreeuropeus i escandinaus fa anys que han comprès que l’entesa entre partits i les coalicions governamentals són la fórmula per garantir el progrés social i econòmic i afavorir l’estabilitat. Sense anar gaire lluny, en aquests moments Angela Merkel està intentant revalidar la Große Koalition (gran coalició) d’anys enrere entre el partit conservador i la formació socialdemòcrata.
Arribar a acords entre diferents forces polítiques, inclús entre aquelles diametralment oposades (tal com passa en el cas alemany), demostra una maduresa democràtica clara en un afany d’arribar a consensos i punts de convergència perquè una gran part de la ciutadania s’hi pugui sentir representada. Curiosament, a casa nostra a aquells que s’autoanomenen «demòcrates» se’ls posen els pèls de punta quan les forces de l’oposició s’asseuen per intercanviar punts de vista o es posen d’acord en certs aspectes. Aquesta és la vertadera democràcia.
Tot repassant l’actualitat dels darrers dies, trobem uns quants exemples del fer de DA, lamentablement tots ben preocupants. Dijous passat els dos partits a l’oposició al Comú d’Encamp van haver de fer una roda de premsa conjunta a la intempèrie i a temperatures negatives, motivada per una adjudicació més que qüestionable. El motiu: la denegació del permís per part del cònsol major de la sala on normalment es realitzen les compareixences públiques. Aquesta és la concepció de DA del que significa casa comuna.
Una altra adjudicació sonada ha estat la contractació per part de Govern d’una empresa participada per un familiar directe del cap de Govern. Tal com ens tenen acostumats, i sense una anàlisi crítica, tant el ministre portaveu com l’executiva de DA s’han llançat en tromba a defensar el procediment de Toni Martí. Entre les excuses emeses, la que avançava el ministre portaveu que «el sr. Toni Martí no sabia el que signava» pren caràcter gairebé èpic per agosarada i inconscient. DA ho rebla afirmant que tot plegat és un intent indecent de tota l’oposició d’enrarir el clima polític i d’intentar obstaculitzar l’acció de govern. Del fet que l’acció en si mateixa és èticament reprovable i que en qualsevol altre país seria del tot inadmissible, però, no en diuen res. D’autocrítica, ni un bri. Potser pretenien que els féssim aclamacions, reverències i ho aplaudíssim.
L’altre gran conflicte damunt la taula enfronta l’Executiu amb una gran part dels treballadors de la funció pública. La manca de cintura del Govern per gestionar una reforma que totes les parts admeten com a necessària ha mobilitzat el funcionariat i ens trobem a les portes de la primera vaga general d’aquest col·lectiu al país. La reacció incendiària del Govern, amb postures immobilistes i acusatòries, no fa res més que atiar el foc. Això sí, els dolents —els poc patriotes i els mals andorrans— som tots aquells qui no compartim i denunciem les maneres de fer de DA.
Els símptomes de final de cicle de DA són més que evidents i una gran part de la ciutadania manifesta clarament que cal passar pàgina, ja que el model està esgotat. No es pot governar sense la voluntat genuïna de dialogar, negociar i buscar consensos. La manca d’autocrítica, el menysteniment de l’adversari i la imposició de determinats criteris són intolerables si el que volem és que Andorra progressi. Darrerament a les xarxes s’encunya un nou terme que defineix aquest model esgotat de DA: el #DA_Style.
Menu
Menu
