La vulnerabilitat del nostre comerç ha quedat en evidència els darrers anys amb una caiguda constant de les vendes, fet que sembla contradictori amb l’estabilització a l’alça de visitants i l’augment de la població activa, circumstàncies que haurien d’haver incidit directament en l’augment de les compres turístiques o del consum intern.
Les crítiques sorgides des d’algunes associacions de comerciants apunten a la deslocalització d’una part significativa del consum intern per aprofitar la devolució d’impostos indirectes o el més popularment conegut com fer el tax free. Fins i tot, s’han plantejat una proposta de modificació de la regulació del IGI per a què gravi aquestes compres. Però aquí hem de ser mínimament comprensius amb aquelles famílies que afectades per una pèrdua progressiva del poder adquisitiu (recordem el problema de l’habitatge) tracten de buscar la solució més òptima per arribar a final de mes. Probablement, si cal buscar una causa és en el fet què l’aparent reactivació econòmica encara no ha arribat a les seves butxaques.
Però i els turistes? Què passa amb ells? Perquè gasten menys? De raons en podríem trobar diverses: enfocament de les campanyes promocionals vers un tipus de turista de proximitat i amb un poder d’adquisició limitat o fins i tot reduït, pèrdua d’atractiu i/o de competitivitat de l’oferta comercial o simplement, que els efectes del nou Pla Estratègic de Comerç i les zonificacions comercials per a vianants encara s’han de consolidar i els eventuals efectes arribaran més tard. Això sí, resulta més que evident que l’oferta caldrà modificar-la i/o ampliar-la. Mai més tornarà a ser com abans, especialment perquè tant els hàbits com els gustos dels turistes i els consumidors interns han canviat notablement els darrers anys.
Si a tot això hi afegim els problemes que aquests dies es viuen al Pas de la Casa amb el tancament de l’accés per França per una esllavissada, s’acaben d’encendre totes les alarmes transmetent un S.O.S. per comerç tradicional del país. Sí, ho dic bé, pel tradicional, pel de sempre, pel que ens fa vulnerables, però no pas pel més actual, el contemporani, el digital. En aquest sentit, encara està per mostrar als nostres comerciants, emprenedors i empresaris en general del país, l’autèntica dimensió que pot tenir un comerç sense fronteres com el que avui s’està imposant a tot el món, el comerç digital.
Imaginem-nos que tenim un, varis o un conjunt de productes que pretenem comercialitzar i que sabem que tenen acceptació per part del consumidor. Imaginem igualment que el públic potencial no es distingeix per nacionalitats sinó que és comunament acceptat a nivell internacional. Seguim imaginant que disposem dels mecanismes digitals d’e-commerce per promocionar-lo i distribuir-lo a qualsevol racó del món sense més limitació que la logística de producció/adquisició i de distribució. Imaginem que Andorra, mercès al seu procés d’homologació i integració internacional als mecanismes financers de l’espai SEPA, aconsegueix que les plataformes de pagament abastament conegudes ens reconeguin com a jurisdicció acceptada. Imaginem finalment que disposem al país de free zones per afavorir el comerç internacional de mercaderies i que el comerç que hem agafat com exemple transforma el seu local de venda al públic tradicional en un nou espai que alhora fa de show room on el visitant, turista o client potencial interactua amb els productes i viu una experiència que després es farà viral a les xarxes i que activarà la demanda i el consum internacional.
Però i el consum intern? Aquest depèn no només de l’oferta, que també, sinó de la massa crítica, del volum de població i de la seva capacitat de consum. Indubtablement l’oferta ha de canviar. Necessitem que el retail recuperi el protagonisme amb la presència de les principals marques internacionals, però alhora aquestes no vindran si no hi ha un client potencial amb poder adquisitiu per a consumir-hi. Conclusió: hem de generar la massa crítica suficient, però com fer-ho?
Ho he explicat en altres ocasions parlant de la nova estratègia de Marca Andorra per tal d’atreure inversió i talent emprenedor, del que en derivaran nous residents amb un poder adquisitiu apreciable, i també un turista o més aviat un ‘resident temporal’ amb uns hàbits de compra a l’alçada de les expectatives.
Si, però i què més? Doncs si el hub educatiu acaba fent-se realitat i al darrera els campus d’estiu, les beques i els retirs inspiracionals Better Life, arriben escoles de comerç i hostaleria, universitats especialitzades en noves tecnologies i transformació digital, capaces d’atreure estudiants de tot el món, tindrem grups periòdics o permanents de gent jove i executius, que sense dubte contribuiran a estimular aquest malmès consum intern i sobretot, a fer-ne encara més difusió.
Justament el projecte de redefinició de la Marca Andorra el que pretén és promoure una sèrie d’iniciatives encaminades a projectar internacionalment el nostre país i tot el bo que pot oferir al món. El projecte bàsic i més important però, un dels 22 escollits inicialment, és una gran campanya nacional de màrqueting de la Marca Andorra, amb l’objectiu de comunicar el llançament del projecte, les iniciatives que porta associades i sobretot, d’involucrar a tota la societat civil.
Sí amics, és en benefici de tots, perquè potser algun dia l’economia del país anirà prou bé com per a què les empreses puguin apujar els sous i millorar les condicions laborals dels treballadors i aleshores, augmentat el poder adquisitiu i recuperada la il·lusió, doncs el tema del consum també té un factor emocional molt important, potser no ens caldrà fer ús de l’estratègia del tax free. Per a què aquesta economia millori de veritat però, el país necessita estratègia. La humil aportació de la Marca Andorra ben segur hi té quelcom a dir i aportar, si no temps al temps!
