Després d’haver superat confinaments i fases de desconfinament, ens trobem en l’etapa Covid ready, en la nova normalitat, una expressió que fa uns mesos no hauria tingut sentit i que ara tothom utilitza, encara que ningú sap de cert què significa. Els carrers i la natura tornen a ser nostres– en un sentit figurat, evidentment– i reprenem l’activitat laboral com podem, ja que després d’aquesta crisi els tempos han canviat i hem d’adaptar-nos a una nova realitat. Ja s’ha parlat abastament de les sensacions i les emocions que l’aïllament forçós, la malaltia –algun cop amb la pèrdua d’éssers estimats– han imprès en nosaltres; fins i tot alguns han reconegut un nou benestar en el retrobament familiar o el gaudi de la llar o la terrasseta, que mai abans havien experimentat amb tanta satisfacció. Com totes les experiències, la Covid-19 ens deixarà sensacions i records diversos segons la nostra edat, ocupació, situació laboral o d’altres encara.
Com moltes altres persones, he aprofitat el temps per endreçar, i entre tants i tants documents em va aparèixer (sincrodestí o serendipitat?) el fulletó d’una campanya del Govern del 2001 realitzada per l’agència Axó Comunicació que deia «T’imagines Andorra sense turistes?» amb tipografia tètrica i fons negre. En obrir el fulletó, i sempre amb el fons negre i la mateixa tipografia, anaves trobant «T’imagines els nostres carrers deserts? T’imagines les nostres cafeteries i restaurants buits? T’imagines les nostres pistes solitàries? T’imagines els nostres comerços desolats?». Després venia l’explicació: Andorra ha acollit l’any 2000 prop d’onze milions de turistes (…) gairebé tota l’economia depèn del turisme (…) per tant cuidem el turisme i cuidarem el país. Es tractava d’una campanya premonitòria o d’una simple casualitat?
El cert és que allò que havia servit de provocació i d’èmfasi per millorar l’atenció al turista s’ha fet realitat gairebé vint anys més tard i hem pogut descobrir una Andorra sense turistes (i gairebé sense residents) al carrer; amb restaurants i cafeteries closos, a banda d’altres activitats econòmiques; pistes tancades precipitadament abans del final de la temporada, amb, a més, la por al cos pel possible contagi d’un nou virus que arrasava gairebé arreu del món. Alguna padrina deia «Qui ens ho havia de dir?»
El cert és que tot i els advertiments de nombrosos científics i epidemiòlegs, no ens ho esperàvem, i tothom –polítics, tècnics, sanitaris, habitants– als diferents països hem anat descobrint i experimentant sobre la marxa. El mètode d’assaig i error ens ha permès arribar fins avui, sortosament, però és possible que aquesta o altres situacions similars es reprodueixin i n’hauríem d’aprendre, hauríem d’extraure’n lliçons i, sobretot, estar més preparats per enfrontar-ho. No n’hi ha prou amb el nostre reconeixement a la immensa tasca de voluntariat i de sacrifici del personal sanitari, i de molts altres treballadors que hi han hagut de col·laborar al principi amb poques garanties de seguretat. Ens cal prevenir, planificar millor, ser proactius i oberts a la transformació. T’imagines si en fóssim capaços? Ja donaria per bona la lliçó què ens ha portat la pandèmia.