Avui volia llençar algunes reflexions entorn els conceptes que cito al títol amb l’ànim de posar sobre la taula els mons possibles que es poden concebre a partir de la incidència de la pandèmia a les estructures vigents. No són prospeccions sobre l’esdevenidor, sinó més aviat consideracions sobre el ball de conceptes que respecti la relació entre ciutadania i institucions hem vist aquests dies i quines potencialitats contenen. És a dir, què pagaria la pena incloure en l’enfocament del procés de reconstrucció i transformació del model socioeconòmic i polític dels propers anys.
Solidaritat. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) la defineix com l’«entera comunitat d’interessos i responsabilitats», amb una segona accepció respecte al «fet de ser solidari», on solidari és definit en tres accepcions: comú a tothom i per tant on tothom respon; unió d’interessos i responsabilitats; i com a unió d’elements –en l’ús especialitzat de l’enginyeria–. Ens situaríem doncs en el terreny de la consciència del tot, més enllà de la concepció que des dels noranta ençà s’ha consolidat mercès les ONG com a ajut que ja tenia el nom de «caritatiu» –en parlaré més abaix–. Així, aquesta concepció del tot no n’és una d’ocasional pensada en el context de catàstrofe o d’alteritat –l’ajut a determinades comunitats fora del nostre abast habitual– sinó quelcom més proper al que expressa la Constitució quan al seu article 37 diu que «Totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals». S’albira, doncs, una reforma fiscal. Allò que ens pertoca, per solidaritat, és procurar que sigui efectivament justa i equitativa –i també suficient per finançar l’Estat–.
Cooperació. A propòsit de l’Estat, el mot «cooperació» remet a la col·laboració entre administracions, nacionals i/o locals, però que treballen conjuntament sense renunciar a les seves funcions ni competències, sinó alineant-les fruit del concert que s’estableix amb anterioritat. Seguint el diccionari, a «cooperació» trobem dues accepcions: acció de cooperar i també «acció col·lectiva que persegueix un benefici comú». A l’entrada de «cooperar» veiem «Prendre part amb altres en una obra feta en comú». Es reprèn el caràcter comú de la cosa que ja trobàvem a l’anterior entrada de «solidaritat». L’accepció que més m’interessa, però, és la de l’acció col·lectiva, que em remet a la concepció anarquista de l’ajut mutu i de la col·laboració entre iguals. I ho dic perquè la lliçó de la cooperació és útil i efectiva per a l’acció comuna, acció on no es renuncia a la raó de ser. Es fa al món de l’empresa, al de l’esport i fins i tot quan se segueixen les recomanacions del Govern i ens autoconfinem, o amb l’organització en un inici espontània per fabricar mascaretes. Per què no traslladar aquesta intensitat al món del treball, al dels drets econòmics i socials, el de la defensa del medi ambient o el dels drets de les dones, en definitiva, d’aquells que defensem una vida bona i lliure?
Caritat. Al diccionari trobem cinc accepcions: les tres primeres relacionades amb el sentit religiós i filosòfic inherent al fet que la caritat és «virtut teologal que consisteix a amar Déu sobre totes les coses i a si mateix i el proïsme per l’amor de Déu», d’on deriven les consideracions al proïsme; les altres dues, ja registrades només en llenguatge comú són la de la «beneficència envers els pobres» i la de l’«almoina». A l’adjectiu «caritatiu» veiem la pràctica la caritat «sobretot amb almoina», amb una segona accepció que refereix l’«obra caritativa». Ja em perdonaran que m’entretingui en les definicions, però crec que és principal fixar-se en el sentit de les paraules per procurar emprar-les amb propietat i deixar de creure que som solidaris quan fem caritat i adonar-nos de la cobertura ideològica cristiana que domina bona part de les accions públiques en el nostre context andorrà.
Aquesta crisi ho torna a posar de manifest. I en aquesta ocasió ben bé trobo que podríem explorar amb més força els camins de la solidaritat –«Entera comunitat d’interessos i responsabilitats»– i els de la cooperació –«Acció col·lectiva que persegueix un benefici comú»– i abandonar els de la incidència pública de la fe.
