Ningú dubta que la morositat augmenta per causes conjunturals, com pot ser la desacceleració de l’activitat econòmica o el refredament de l’economia, ja que, en períodes difícils, en els quals es produeix una escassetat i un encariment el cost dels diners, les empreses utilitzen la prolongació dels terminis de pagament de les factures als proveïdors com un substitutiu dels crèdits bancaris. També és cert que en èpoques de crisi els índexs de morositat se solen disparar i es produeixen fenòmens de sinistralitat en cadena, ja que els problemes en el pagament s’encomanen entre les empreses.
Molta gent recorda l’elevada morositat i sinistralitat empresarial de l’última gran crisi econòmica durant el bienni negre dels anys 1993 i 1994, ja que Espanya i altres estats europeus van patir la pitjor recessió econòmica registrada en els últims 30 anys. Molt més recent va ser la crisi econòmica provocada per l’esclat de la bombolla creditícia a mitjans del 2007 que va acabar desembocant en l’anomenada Gran Recessió a nivell mundial, la pitjor etapa econòmica des de la Gran Depressió dels anys 30 als EUA. Molts països europeus van experimentar grans contraccions en els seus PIB nacionals, romanent estancades les seves economies durant diversos anys i les empreses van patir terribles increments de la morositat. A Espanya la morositat bancària, segons les estadístiques oficials publicades pel Banc d’Espanya, va superar als 197 mil milions d’euros, gairebé el 20% del PIB. Si parlem en percentatges, aquesta xifra astronòmica va representar el 13,6%; o sigui, ràtio calculada com el percentatge de crèdits dubtosos sobre el total de la cartera creditícia de les entitats de crèdit. L’impacte d’aquesta morositat va ser brutal en les entitats bancàries i el sector financer va travessar la major reestructuració de les últimes dècades.
Tots els precedents fan suposar que la crisi econòmica derivada de la Covid-19 provocarà un incommensurable tsunami d’impagaments en tots els àmbits i sectors de l’economia mundial que es portarà per davant a milions d’empreses i empresaris en tot el planeta. En conseqüència, la conjuntura econòmica afecta directament el nivell de morositat, ja que en una fase d’expansió i bonança de l’economia dels índexs de morositat disminueixen, mentre que en una època de recessió o de crisi la morositat es dispara. Ara bé, la morositat no és un fenomen provocat només per la conjuntura econòmica, sinó que cal considerar l’existència de diversos condicionants que interaccionant entre si provoquen un augment o una disminució de la morositat. Per tant, no estem davant un sol determinant que és la conjuntura econòmica, sinó que s’ha de buscar l’origen de la morositat en la combinació i convergència de diversos condicionants. Aquests són sense ànim de ser exhaustiu dels següents: l’actitud del sistema financer, el comportament de pagaments de les administracions públiques, el mercat, el sector econòmic, l’existència o absència d’un «know how» de recobrament d’impagats per part dels creditors, la major o menor tolerància social davant els retards en el pagament, la cultura empresarial de la demora en el compliment de les obligacions, els mals hàbits de pagament de les empreses, la postura de la societat massa permissiva o gens tolerant davant la morositat, el teixit empresarial i el marc legal que tutela els drets de crèdit dels creditors. Tots aquests elements actuen de forma sinèrgica i provoquen un augment o minoració dels problemes de cobrament dels crèdits en un país.
D’aquests condicionants del major o menor increment de la morositat destaca especialment l’actitud del sistema financer. Mark Twain va ser l’autor de la cèlebre frase d’«el banquer és un ésser que ens presta el paraigua quan fa sol i ens l’exigeix quan comença a ploure». Oració que té la seva contradicció en una màxima de l’economista financer anglès Walter Bagehot: «El capital ha de guiar-se per l’egoisme; no ha de deixar-se portar per la benevolència». Indubtablement el sistema financer controla l’aixeta de diners, en una època en què les entitats bancàries concedeixen generosament crèdits i els tipus d’interès són baixos la morositat global disminueix, ja que les empreses obtenen recursos fàcilment, però en una fase de recessió en què es restringeix la concessió de crèdits i els tipus d’interès pugen, la morositat es dispara per falta de liquiditat en el sistema.
Un altre condicionant de gran importància és el comportament de pagaments de les administracions públiques. Segons un estudi realitzat sota els auspicis de la Comissió Europea, les administracions públiques a Espanya figuren entre els pitjors pagadors d’Europa. Quan aquestes es retarden en el pagament als seus proveïdors es produeix el que es coneix com l’efecte dòmino, que implica que les empreses que no reben els pagaments de les administracions puntualment es retarden en el pagament de les seves pròpies factures, de manera que els seus proveïdors també es veuen obligats a demorar els pagaments i així successivament. El catedràtic de Dret Administratiu Dr. José Eugenio Soriano García, un dels majors experts a Espanya sobre el règim de pagaments de les administracions, afirma en el seu llibre «Lluita contra la Morositat i Contractació Administrativa», que la causa última de la situació generalitzada de retards en els pagaments és la morositat constant de les administracions públiques, les quals segons el catedràtic, són les primeres a retardar els pagaments, per la qual cosa s’estableix tota una cadena d’incompliments. Don José Eugenio Soriano García explica en la seva obra que els abusos de les administracions públiques, retardant de manera estratègica els seus pagaments, no pot justificar de cap manera que els contractistes de l’administració puguin traslladar aquesta manca de puntualitat a l’hora de pagar a tota la cadena de subcontractistes i proveïdors. Així mateix, dit expert dictamina que el deute de l’administració local porta a un finançament, que estructuralment acaba generant dèficit, el qual al seu torn es finança amb un altre tipus de deute, traslladant als futurs equips de govern l’atenció de deutes històrics en un cercle viciós de què difícilment poden acabar sortint si no és amb l’ajuda del govern central.
Un altre condicionant de gran importància és l’absència d’un «know how» de recobrament d’impagats a les empreses creditores i l’excessiva tolerància davant els retards en el pagament que tenen molts negocis situats al sud d’Europa. En molts països de sud, per motius culturals, persisteix encara una certa reticència a l’hora de reclamar el pagament d’una factura, ja que en la cultura empresarial imperant no sembla educat o elegant exigir a un client de tota la vida el pagament d’un deute comercial. Al revés del que succeeix per exemple en els països anglosaxons i escandinaus, en els quals s’ha desenvolupat una forta cultura del cobrament dels crèdits comercials vençuts i impagats, i on reclamar un deute es considera una cosa tan natural com fer una campanya de màrqueting relacional amb els clients, en molts països de sud del continent europeu no existeix encara una veritable cultura empresarial de cobraments ni s’ha implantat el costum comercial de la reclamació de pagaments sistemàtica a clients morosos. Les pràctiques de cobrament en molts països del sud són excessivament laxes i més les empreses no han desenvolupat una metodologia adequada per rendibilitzar les seves inversions en clients. Així mateix, hi ha causa de la manca d’una cultura empresarial que atorgui prioritat a la cobrança de les vendes les empreses pateixen elevades pèrdues per culpa de la morositat dels seus clients. En general en els països de l’àmbit llatí, els directius de les empreses proveïdores són massa tolerants amb els deutors, ja que prefereixen prioritzar les activitats comercials i les relacions públiques a tractar les condicions de pagament i a reclamar el pagament puntual de les factures. Aquesta cultura empresarial ha de canviar de manera immediata a causa de tsunami de morositat que s’acosta.
