Per qüestions d’estudi, la setmana passada em van encomanar escoltar diferents converses en espais públics, com mitjans de transport, bars, places… Són zones que solen aplegar diàlegs força banals i que, de normal, no presenten temes massa íntims. I és que se suposa que quan volem mantenir una conversa més privada, ho fem en un lloc que ens garanteixi un ambient més confidencial. Per tant, vaig decidir fer l’exercici i em vaig afartar d’escoltar frases com: «Què tal va tot?», «Què has fet aquest cap de setmana?», «Diuen que ve el fred…». Són temes que escoltem a tort i a dret i que sovint passem per alt. Ara bé, per sorpresa meva, em vaig acabar topant amb una conversa que, per a res, vaig poder obviar, i que, sí o sí, he de compartir amb vosaltres. Pel que es deia, per com es deia i per qui ho deia.
Us poso en situació. Dos del migdia. Un autobús urbà ple d’estudiants i gent que va a casa a dinar. Tothom xerra de les seves coses; uns miren el mòbil, altres estan atents a la carretera… Res fora del que és habitual. De sobte, començo a escoltar frases soltes com: «És brutal», «Ho heu de provar», «Em torna boja…». Inconscientment, el meu cervell centra l’atenció en la veu de la jove que està pronunciant aquestes paraules i, sense esperar-m’ho, aquí arriba: «Des que em drogo, ja no m’ho passo tan bé amb l’alcohol». La propietària d’aquesta afirmació amb prou feines frega la majoria d’edat. Tot i això, no s’està de presumir entre els seus companys com de bé se sent quan pren droga i com «gràcies» a ella passa «les millors nits» de la seva vida. Això sí, sense recordar-se de res l’endemà i amb la butxaca ben buida. Però creieu que li importa? Entre riures, treu el mòbil i mostra una foto tot dient: «Mireu quina cara de drogada». La jove ho deixa ben clar: «Encara que m’hagi de quedar sense diners, si sé que puc pillar, pillo». I la conversa segueix durant una bona estona. «Si en voleu, us puc aconseguir», «Pregunteu-li a […] i us explicarà com de bé s’ho va passar». Vaja, que així, com qui explica que ha anat a comprar el pa, la jove es passa el viatge fent una veritable apologia a les drogues.
De tot plegat, no sé què és el que més m’esgarrifa, si el contingut de les frases, l’edat de la noia o la normalitat amb la qual ho explicava i, sobretot, amb la qual ho escoltaven els companys. Per a ells, era com parlar del temps. Cap va ser capaç de veure la part negativa. Tots es van sumar als riures i als elogis sense ni plantejar-se el significat de la conversa. Què s’està fent malament? Com es pot parlar de les drogues amb tant desconeixement? Les escoles saben que alguns dels seus alumnes tenen aquests pensaments? I els pares? No crec que sigui per manca d’informació. Avui dia tenim el món sencer a un sol clic. I llavors? Què cal fer? Polítiques de prevenció? Acompanyament? Ho pregunto perquè no en tinc ni idea, però estic segura que algú n’hauria de tenir. O almenys, hauria de preocupar-se perquè aquestes converses no es converteixin en habituals.
Periodista.
