Llegia fa pocs dies una notícia que ha tingut poca difusió però que, com a ciutadana d’Andorra —un petit país tan sovint considerat com una singularitat històrica—, em va divertir: es tracta de l’existència d’una recent micro-nació, la República Lliure de Verdis. Una singularitat de la geopolítica que es va crear al maig del 2019, entre Sèrbia i Croàcia —en un territori de mig quilòmetre quadrat—, com un Estat sobirà, humanitari, respectuós amb el medi ambient, i amb la missió d’aportar beneficis als Estats veïns —bàsicament assolir la reconciliació dels grups ètnics que conviuen a la regió— i al món en general. Textualment, la seva missió és «construir el futur de la humanitat».
Com ha estat possible? Doncs senzillament: en les diferents confrontacions entre Croàcia i Sèrbia, aquell trosset de terra —un no man’s land balcànic— es va declarar com a terra nullius, és a dir que no pertanyia a ningú, i el podia reclamar qualsevol què l’hagués ocupat. Un joveníssim activista ecologista australià, juntament amb altres persones, va impulsar totes les accions necessàries i previstes en el dret internacional per crear-hi la República Lliure de Verdis. Avui dia, el president (interí) de la jove república és el mateix jove ecologista i impulsor, Daniel Jackson, que té –només— 17 anys.
Una joventut suportada per un cap, aparentment ben moblat, que acaba la secundària a Melbourne i que està procurant seguir, ni més ni menys, que els passos de qualsevol país per comptar amb un reconeixement internacional. Els inicials van cap al reconeixement per part dels dos països veïns —sovint en conflicte i certament molt interessats, ambdós, en recuperar aquest trosset de terra per a imposar-hi la seva sobirania—, però també cap al reconeixement d’altres països a nivell mundial. Diu tenir ja diferents connexions i suports de partits polítics internacionals per avançar en aquest camí.
Dins dels seus objectius es troba demostrar que Verdis és viable tot i no tenir activitat econòmica —de moment se sosté amb donacions—, encara que pretén obrir-se a la inversió estrangera i pensa en altres opcions innovadores, diferents de les de la majoria dels altres Estats. De fet, tot i no tenir encara cap habitant, ja té una àmplia xarxa de residents d’altres països que es troben en llista d’espera per esdevenir ciutadans de Verdis, un cop es disposi del suficient reconeixement internacional per operar, d’opcions de finançament i d’una planificació estatal més acurada. Les llengües oficials són l’anglès, el croata i el serbi. Pel que fa al futur, el president interí espera formar part de l’Espai Schengen i negociar amb la Unió Europea un acord d’associació similar al de Liechtenstein, que considera el més idoni a les característiques del seu Estat.
Què passarà amb Verdis? Seguirà l’estela de Liberland –un altre intent de creació d’un microestat, al 2015, defensant la utopia llibertària, i geogràficament situat no gaire lluny de Verdis—, que no va prosperar en no tenir cap reconeixement internacional? El seu jove i radiant president interí —programador de webs aficionat i conegut internauta—, acabarà desacreditat i reeditarà a les xarxes socials el somni fracassat del nostre Boris I?
