Molt s’ha parlat de les conseqüències de la pandèmia Covid, dels seus impactes en la salut i en la ment de les persones. També ha provocat un gran debat moral sobre negacionistes i actituds irresponsables o insolidàries, i, per derivació, reflexions sobre l’estupidesa humana. De fet, res de nou, l’estupidesa humana deu existir des de la prehistòria i tots, en un moment o altre de les nostres vides, hem fet prova d’estupidesa. El més difícil, però, és reconèixer-ho.
Quan el món no coneixia la comunicació global, les mostres d’estupidesa eren més discretes, bàsicament perquè tenien lloc en cercles restringits i la seva difusió es trobava limitada. Amb l’aparició dels mitjans escrits i audiovisuals la cosa va canviar, i algunes mostres d’estupidesa es van airejar més àmpliament, sobretot quan eren fruit del comportament de personatges coneguts. Internet ha aconseguit que trobem, dia sí, dia també, mostres d’estupidesa de personatges reconeguts però també de gent que no coneixem de res i de la què, també cal reconèixer-ho, riem a soles o en públic, sense pudor.
Què és l’estupidesa, em direu? Pot ser falta d’intel·ligència, però també falta de lògica, falta de previsió, un moment de descuit, una conseqüència de la desídia, o simplement malaptesa. Tot i que la considero una mica simplista, em referiré a la Teoria de l’estupidesa creada per l’historiador Carlo Cipolla, que divideix les persones en quatre grups: els intel·ligents, els desgraciats, els malvats i —el més nombrós— els estúpids. Cipolla advertia que tendim a infravalorar el potencial tòxic de la gent estúpida; personalment, segueixo convençuda que tots nosaltres en un moment o altre hem dit, pensat o comès alguna estupidesa.
Pitjor em resulta la ignorància, en la què sí adverteixo un perill. La falta de pensament crític es basa en la ignorància, en la falta de coneixements, i provoca la falta de coneixement. Els exemples històrics són nombrosos i la ignorància de les masses manipulades ha deixat uns rastres sanguinolents en molts indrets. Avui, amb la comunicació immediata i estesa de què disposem, el traspàs d’informacions falses (fakes) o manipulades agreuja la situació, perquè en un moment o altre qualsevol de nosaltres pot ser prou estúpid per ajudar a la difusió de falsedats perilloses.
Només ens pot salvar l’escepticisme, la capacitat de pensar de forma crítica, el posar en dubte tot allò que ens arriba, i verificar les fonts o buscar altres versions dels fets que se’ns plantegen. És feixuc, ho reconec, requereix temps i ganes, però és l’única manera de no cometre l’estupidesa de contribuir a difondre teories perjudicials, històries tendencioses, fets irrellevants o acudits perniciosos que poden influir en molta més gent de la què pensem, persones crèdules o amb coneixements insuficients.
Tots podem tenir de forma puntual conductes estúpides o maldestres i per això hem d’estar vigilants. Com deia Florence Nightingale «només és necessària una mica d’estupidesa per fer un bon soldat»; no ens hem d’equivocar a l’hora de conèixer per quines causes hem de lluitar.
Menu
Menu
