Ja fa dies que circula per les xarxes el «tag» de la Covid-19. És senzill: has de buscar al teu xat de Whatsapp la paraula «coronavirus», i publicar quina va ser la primera conversa que vas tenir amb algú sobre aquesta maleïda pandèmia. Per curiositat, vaig obrir el meu Whatsapp i vaig buscar el terme. Ha passat ja més d’un any. Quin gerro d’aigua freda.
Recordes del que estaves fent en el moment que tot això va esclatar? Del nus a la panxa en sentir que la teva normalitat havia arribat fins aquí? Fa un any (més o menys) que sentim parlar del Coronavirus, i fa gairebé un any que patim les seves infinites conseqüències. Fa un any de la por, dels dubtes constants i de les decisions que ningú volia prendre. Tothom recorda del dia 0.
Per part meva, és el moment de fer balanç. Han canviat moltes coses, i malauradament, d’altres continuen igual. Però si d’alguna cosa ens ha servit aquest any, és per reafirmar-nos. Hem pogut constatar la importància dels petits detalls que construïen la nostra antiga i vella amiga, la normalitat: les passejades a l’aire lliure, els vermuts amb els amics o els esmorzars fora de casa. I ja no parlem de les abraçades. Aquesta muntanya russa emocional a la qual ens han obligat a pujar ens ha imposat una reflexió constant. Una reflexió sobre la importància de les coses. Sobre el que representen les coses per a nosaltres. Sobre el valor de tot plegat.
Una reflexió que potser cap de nosaltres hagués dut a terme, almenys no d’una manera tan intensa i continuada, si no hagués patit aquesta maleïda pandèmia. Companyes i companys, toca mirar enrere. Ha passat un any, potser l’any més intens de les nostres vides. Intents, trist i dur. Valorem la salut: la física i la mental. Valorem el petit comerç, els amics, la família, la natura que ens envolta. Valorem l’esforç, la lluita, la nostra capacitat d’adaptació. I, per descomptat, valorem els records i l’esperança.
Toca seguir: ho estem fent bé, però podem millorar. Sempre podem millorar: fem costat a qui més ho necessita i treballem plegats per tirar endavant: sols no anirem enlloc, crec que això ha quedat més que palès. Companyes i companys: continuem per aquest llarg camí de la responsabilitat, amb valentia i seny. I fem-ho sense dubtar que d’aquesta, plegats, ens en sortirem.
