Les petites esperances

Any nou, vida nova… quantes vegades ho hem sentit dir? Segurament les mateixes en les què res ha canviat. Tot i així, any rere any, d’una o altra manera, molts es marquen uns propòsits de millora perquè, aquest cop sí o sí, s’aconseguiran. Hi ha propòsits de cura i de benestar: menjar més equilibradament, fer un règim per perdre aquells quilos que sobren, o reforçar musculatura i elasticitat anant regularment al gimnàs. També hi ha reptes més intel·lectuals: aprendre o perfeccionar un idioma, llegir amb més constància o tocar algun instrument musical. Sense comptar amb els desitjos de creixement personal: aprendre a dir que no —o que sí—, millorar l’autoestima, sociabilitzar més —o menys—, utilitzar eines de gestió per millorar l’eficiència personal, i així un llarg etcètera.
Tot això que acabo de descriure correspon a les necessitats fixades per les orientacions que ens marca la societat en la qual vivim o, almenys, en la qual vivíem fins no fa gaire. La realitat és que la pandèmia ha fet canviar algunes de les prioritats i en aquest inici d’any un desig compartit per la majoria és el de poder gaudir de salut i de la companyia dels éssers estimats; al darrere venen els propòsits de sociabilitzar i viatjar com abans.
Però aquesta realitat és real? (I disculpeu la redundància). Segurament ho és en un entorn privilegiat i reduït com el nostre, però no gaire més enllà. Perquè no gaire lluny trobem altres realitats, altres propòsits, altres desitjos i esperances.
Hi ha els que defugint la fam o la guerra esperen arribar a bon port per entrar en la nostra realitat, també hi ha els que esperen que la sequera no els hi malbarati la collita o els que desitgen que l’ajuda humanitària els hi arribi a temps per sobreviure. També són reals els que esperen una feina remunerada —la que sigui i a qualsevol preu— per subsistir, o els que estan treballant en condicions infrahumanes i desitgen que no se’ls esberli la fràgil i explotada estructura que els manté.
Cadascú de nosaltres i segons l’entorn en el qual ens ha tocat viure, tenim desitjos diferents, tots vitals però amb diferents graus de necessitat o d’urgència, i la major part del temps no en som ni conscients. Mentre aquests darrers dies molts nens feien la carta als Reis i molts adults ens fixàvem noves fites pel 2021, altres infants i altres adults aspiraven a la supervivència i a la dignitat.
El que tenim en comú les persones és que cadascuna de nosaltres té les seves pròpies esperances i que sovint aquestes són les que ens empenyen a viure, a continuar endavant —per dur i difícil que sigui el moment present—, perquè pertanyen a un futur desitjat, arribi finalment o no.
Avui, aprofitant que ahir era dia de Reis, desitjo que s’acompleixin totes les petites esperances, les de tothom, això sí: seguint les prioritats justes. El recentment desaparegut Robert Hossein deia «Tot és possible, cal que els homes atrapin l’esperança i que puguin tenir el sentiment d’existir». No és tan important el seu acompliment sinó que l’esperança segueixi dins nostre, i que actuï com a motor de la nostra existència.