Els que som d’una certa generació i que hem estudiat una mica el tema, sabem que ja fa més de 40 anys alguns dels nostres representants polítics es van començar a demanar com havia de ser el model de país vers el què ens havíem de dirigir. Les primeres inquietuds es van generar al Consell General; posteriorment, els governs (consells executius) preconstitucionals van continuar amb més o menys encert i interès aquestes reflexions, que van desembocar en estudis estratègics sobre el país i la seva viabilitat estructural i econòmica. Finalment, a partir de la Constitució, i segons el color polític i la prioritat del moment, es van encarregar més estudis tècnics –potser no tan globals, sinó més específics–, sempre enfocats a modernitzar el país en els àmbits que semblaven necessaris: les infraestructures, el model econòmic i la seva diversificació, el model social, la sostenibilitat i un llarg etcètera.
Hem prosperat en la consideració d’Estat i hem estat assimilats a altres de molt més pesants que el nostre. Cal dir que l’assimilació i les necessitats d’equiparació ens han portat a assolir nombroses millores en moltes qüestions, però, en la major part dels casos, han estat processos reactius per resoldre situacions sobre la marxa, o amb previsions a curt termini ―que s’han anat quedant desfasats en poc temps. Què és doncs allò que realment ens ha portat on estem? El creixement i la manca de planificació? La solució semblava òbvia: havíem de preveure fins a on podíem créixer, com ho volíem fer, planificar en la mesura d’aquells objectius i establir uns mecanismes de seguiment i control per no errar la fita fixada. De fet, això és el què deien tots els estudis del passat. Ara bé, calia voluntat política per fer-ho, però massa interessos privats i dominants es trobaven en joc.
Fa poc, una iniciativa del Govern destinada a temperar les inquietuds de la ciutadania va portar a aprovar la Llei per a la promoció de la sostenibilitat del desenvolupament urbanístic i del turisme, preveient que durant un any les llicències d’edificació fossin condicionades a l’obtenció d’un informe favorable per part dels ministeris d’Urbanisme i Medi Ambient. Això equivalia a un any de fre (que no de pausa) que ràpidament va produir efectes adversos prop d’alguns interessats. El Col·legi d’Arquitectes també va manifestar la necessitat de la redacció d’un Pla Territorial General multisectorial que regulés el creixement futur de l’urbanisme, un document que marqués una evolució racional i sostenible i garantís l’accés a l’habitatge a tots els ciutadans, proposant fins i tot dues accions immediates i transitòries: no tramitar llicències de construcció en parcel·les on no hi hagi viabilitat ni serveis i que part de les cessions dineràries per impulsar projectes es destinin a la creació de pisos assequibles. El Col·legi d’Enginyers s’afegia fa poc a la crida dels seus col·legues arquitectes. Finalment, fa uns dies sortia la notícia que la legalitat vigent ens permetia arribar a una població de 3,3 milions d’habitants i que, per tant, s’ha d’actuar ja.
A pocs mesos d’unes eleccions ens hem de preguntar: quins seran els partits que ho portaran al seu programa? Quins seran els pactes per la sostenibilitat susceptibles d’acord? Quines llistes es comprometran fidedignament a tirar-ho endavant si governen? I la més important de totes: què farem els electors, votarem per la perdurabilitat del nostre país?
