Doncs sí, hi he caigut amb les quatre potes. Aquesta darrera setmana sembla que un cop de vent hagi embogit les xarxes després de sentir les declaracions d’una noia molt coneguda, de la jet set espanyola, quan va dir que «no podia considerar l’engany ni per un nanosegon en el metavers». Deixant de banda la història en sí, que fet i fet gairebé no interessa ningú, l’expressió ha començat a circular per mitjans de tots tipus i s’ha convertit en un hit.
Tot i no ser una entesa en el tema, sé que el metavers existeix, perquè he llegit algunes coses al respecte però bàsicament perquè m’interessa l’art i ja he pogut veure, en dos indrets públics, diferents representacions d’obres NFT (token no fungible) que se situen en aquest limbe virtual denominat metavers. A més, el meu sentit de l’absurd fa que trobi intrigant pensar les derivacions a què pot portar aquest món paral·lel. Perquè, sí, sembla que hi ha tota una part interessantíssima d’aprofitament des del punt de vista lúdic, però també tecnològic i científic o, fins i tot econòmic, educatiu i administratiu, però aquest és un jardí en el què la neòfita que soc no vol entrar.
Allò que em fascina és aquesta possibilitat de tenir un avatar en aquest metavers i fer-li fer tot allò que no podríem fer en la nostra realitat terrenal. Perquè, allò que fins ara ens arriba, a banda de que Facebook hi té una presència consolidada, és la possibilitat per a les persones de ser, mitjançant el seu avatar, moltes coses: propietaris de finques i d’obres d’art contemporani, o arquitectes, o artistes, o esportistes, o exploradors. Però la part més intrigant i inquietant, en igualtat de condicions, és la part social i emocional: com són els avatars i les seves relacions?
En principi els avatars són personalitzables, per tant corresponen a la nostra imatge, o a aquella que voldríem tenir. De fet puc enganyar el metavers i els altres avatars i aparentar ser una altra o lleugerament diferent a la meva realitat. Tot plegat només és com un joc, no? Fins i tot si estic a Second Life –la plataforma més antiga dins la virtualitat– puc convertir-me en un animal fantàstic. De fet no hi ha límits en qüestió d’imatge. I en qüestió de relacions? Doncs tampoc, en aquest món virtual de jocs de rol, fora tabús, fora regles i fora lleis limitatives, això és la llibertat, o s’hi assembla… Tot plegat és lúdic, divertit, i ens permet ser i fer tot allò que volem, sense responsabilitats ni conseqüències.
Cap on pot evolucionar aquest món? Ens distreurà de coses més urgents i terrenals com les males notícies del dia a dia? Ens permetrà escapar de la nostra imatge i de les seves mancances o imperfeccions? Sabrem relacionar-nos com ho feien els nostres pares o serà molt més feixuc sociabilitzar en viu i en directe que mitjançant l’avatar? La legalitat s’haurà d’adaptar al nou món: tipificarà el Codi Penal els delictes d’agressions i de crims entre avatars? I si en lloc de fer política real poguéssim fer política ficció i millorar el nostre entorn? Amb les ulleres de realitat virtual posades arribarem a distingir entre el bé i el mal? Algun desllorigador entre els lectors?
