La distinció entre història i memòria és clara. Mentre la història és el relat objectiu conformat per documents i monuments, la memòria és el relat dels agents que han viscut aquells fets. Totes dues dimensions del discórrer històric són importants, ja que les dues conformen la realitat i tenen els seus efectes. Avui parlaré de memòria sobre alguns dels moviments socials de l’Andorra contemporània, tot i que podran trobar el correlat objectiu a les hemeroteques.
Dues qüestions recents m’impulsen a parlar dels moviments socials andorrans: la primera és la celebració de la manifestació del primer de maig d’enguany; la segona és el posicionament d’Andorra durant la segona guerra del Golf, amb la invasió de l’Iraq. En el primer cas no he pogut deixar de sentir i llegir que amb la xifra oficial de 500 manifestants –jo pujaria fins als 800, per l’experiència en escenaris similars– aquella manifestació fou la més nombrosa mai vista al Principat. Sense ànim de contradir als companys que amb optimisme i set d’història així ho han afirmat, m’agradaria matisar que potser és de les més nombroses vistes un 1 de maig –s’hauria de comparar amb les del 2003 i el 2004–, però que en cap cas és la protesta més nombrosa celebrada a Andorra. La superen la mobilització del 2012 d’AD800, amb prop d’un miler de persones –moviment a imatge del 15M espanyol– i la protesta contra el forn incinerador de 2003, amb un miler oficial, però potser una mica més. S’hauria també de cercar la xifra de les mobilitzacions del 2018 i 2019 pel poder adquisitiu –prop del miler la primera, diuen els mitjans– i de la manifestació i vaga de funcionaris, el 2018.
Les manifestacions, però, que sens dubte van convocar un més gran nombre de ciutadans van ser les de protesta contra la invasió de l’Iraq el 2003 –15 de febrer, jornada mundial i pels volts del 20 de març, dia de la invasió– amb 1.500 persones cada una –ho dic de memòria–. A més, es van fer concentracions davant de l’ambaixada espanyola, ja que en aquell moment, el govern de José María Aznar participava a l’ofensiva. Es van entregar signatures a les ambaixades –també a la francesa– i al Govern d’Andorra. Aquest darrer va optar per no posicionar-se: un dels veïns participava en les accions bèl·liques. Per això em va sorprendre que durant la sessió parlamentària del proppassat 3 de març s’al·ludís des de la coalició al suposat posicionament d’Andorra durant la guerra del 2003, i que s’evoqués el copríncep francès com a valedor d’aquesta posició. Aquells dies de la invasió va ser la ciutadania d’Andorra la que es va posicionar al carrer, cap de les institucions andorranes va prendre partit. I això es pot cercar a l’hemeroteca. Que el president de la República francesa no fos favorable a la guerra tenia a veure amb la geopolítica gal·la, no pas amb la voluntat dels andorrans.
La cosa és que aquests dos exemples ens parlen de com n’és de fràgil la memòria. Pel que fa als moviments socials, continuem pecant d’adanisme, que és el sentiment que tota la història comença amb nosaltres –jo mateix no he parlat de l’Associació de Residents d’Andorra, tampoc ho he fet de les vagues dels anys 1930 ni de l’associació de residents andorrans a Barcelona–. Tenir consciència vol dir també conèixer els moviments socials i polítics d’emancipació que ens han precedit, ja que memòria és cultura i aquesta és cohesió.
