Fa pocs dies vam poder aplaudir i felicitar l’aprovació al Consell General, per assentiment, de La llei per a l’aplicació efectiva del dret a la igualtat de tracte i a la no discriminació entre dones i homes. Una cobertura legislativa reclamada al país des de feia temps i en consonància amb les lleis vigents en altres indrets amb un model socioeconòmic similar al nostre.
Les recaigudes d’aquest fet han estat diverses, com sempre, però m’ha sobtat la disparitat de valoracions en el meu entorn. Les dones de la meva edat han opinat, de forma bastant generalitzada, que ja era hora. La majoria d’elles, d’una o altra manera, han impulsat i promogut aquest canvi cap a la igualtat i pensen que això només és un principi, que encara manca molt per assolir una igualtat real. Per la seva part, les dones més joves que han opinat ho han fet des d’una certa distància. El concepte de lluita els hi és aliè: accepten que hi ha hagut amb el pas del temps una conquesta de drets, però que avui no n’hi ha per tant, excepte algunes motivades per assolir algun dret concret com, per exemple, el de l’avortament. Per a la resta, les seves batalles es troben en altres camps, que no són precisament el feminisme.
El cert és que la societat ha canviat i que les diferents generacions tenim distintes perspectives i experiències, que modulen les nostres conviccions. Les boomers o les de la generació X vam haver de ser les superdones, les que podíem amb tot. Les que vam haver de lluitar per tenir estudis universitaris, per vestir com volíem, per infiltrar-nos en un món laboral patriarcal i molt jerarquitzat. Les que vam patentar el rebuig i la denúncia a l’assetjament sexual i, també, la transgressora idea de que a mateixa feina volíem igual salari. Les que –sovint i potser malauradament– vam aprendre a utilitzar els recursos masculins per poder surar en els nostres llocs de treball i trencar el famós sostre de vidre. Les que en lloc de compartir rols vam acceptar –per mantenir una família– duplicar-los, fins arribar a entendre la necessitat de la coresponsabilitat, que tant defensem avui.
Les mil·lenials i les de la generació Z han tingut un entorn diferent. D’entrada les hem criat nosaltres, les superdones, i sovint no els hi ha agradat del tot el nostre model. Han crescut amb la consciència d’una societat diversa i plural en què tenien el seu lloc, en què els rols femenins/masculins ja no eren tan definits i, sobretot, en què el diàleg, l’accés a la informació i la globalització els han permès saber de tot i arreu. Altres qüestions les han acaparat, com la supervivència a les crisis econòmiques, al canvi climàtic o a la pandèmia. Algunes han entrat al joc de l’economia liberal sota la bandera de la multitasca i la rendibilitat, mentre d’altres han optant per guardar la distància i apostar per menys revinguts però millor qualitat de vida. L’autoconeixement i la realització personal han passat al primer pla, la feina i la família han passat a un segon terme, la sororitat se sobreentén.
Personalment valoro moltíssim aquestes diferències de percepció i de destí, sovint fruit de les circumstàncies. Però penso que han de convergir en un mateix sentit: construir una societat equitativa i justa que encara no tenim. Com deia Jane Goodall, «el perill més gran que ens reserva el futur és l’apatia». La igualtat entre éssers humans requereix encara la nostra lluita –la de totes i la de tots–, una lluita a la què se li pot donar molts noms: també se li pot dir feminisme.
