Antonio Miralles ha estat executiu del grup Pyrénées, vicepresident de l’Associació de comerciants de Riberaygua i Travesseres i professor d’universitat, entre moltes altres coses. Ara mateix és també cap de llista de Per Sant Julià a les pròximes eleccions comunals –entrevista que deixarem per a més endavant– i un apassionat de la fotografia.
–Per a fer un petit apunt, per què s’ha decidit presentar als comicis de Sant Julià de Lòria?
–Fa quatre anys que visc a la parròquia i en porto més de 15 al partit socialista, amb el qual ja he estat en alguna llista. No va ser fins que em vaig jubilar que vaig tenir més temps i possibilitats per dedicar-me a la política, i crec que la d’ara és una oportunitat. Vam estar parlant amb el partit i vaig decidir presentar-me com a cap de llista de Per Sant Julià. Penso que és una candidatura que té possibilitats. Quan fas política nacional el més important són els ideals; quan és comunal, compta més la gestió. Sant Julià necessita impulsar tot l’escenari econòmic i és la gran parròquia desconeguda. I ara és el moment de dir que hi som. Tenim una gran oportunitat.
–Com es topa amb la fotografia? Ha tingut sempre una vida molt enfeinada…
–Quan entra el món digital. Jo tenia una càmera des de feia molts anys; però, com has dit, he treballat en un sector que requereix moltes hores i en el seu moment, tampoc havia tingut ni la formació, ni la inquietud, ni les possibilitats que tenim ara. Fa 10 anys van sortir les càmeres rèflex que ja tenien certa qualitat i vaig posar-m’hi més seriosament.
–Els inicis van ser, podríem dir, els tradicionals: paisatges, arquitectura i viatges.
–Tothom comença pel mateix i a poc a poc vas derivant en el que t’agrada. Temps al temps, el que m’ha apassionat a mi és el retrat.
–Dins d’aquest gènere, ha acabat derivant en el boudoir i els nus artístics.
–Et vas trobant gent, tant dones com homes, que vol una fotografia en què se senti més guapa, més atractiva. Vaig trobar un grup de gent de Barcelona que s’ajuntava per fer fotos, i allà em vaig unir al que feien ells: retrats a models, boudoir i nus artístics. I em vaig enganxar a aquest món que no coneixia.
–Com definiria el seu estil?
–De retrat, és el que m’agrada: l’expressió, els ulls, la cara i, sobretot, l’emoció que té la persona a qui estàs fent fotos. Per això és molt important parlar amb ella abans i saber què pensa i per què vol les fotos, què vol aconseguir, o què vull aconseguir jo. A partir d’aquí ja tens la possibilitat d’extraure el que busques tu o el que busca la persona.
–L’aspecte més rellevant a l’hora de fer aquest tipus de fotos és, doncs, la confiança amb la model?
–Exacte, fer que la persona treballi en comoditat amb tu. Intentar explicar qui és, què pensa i què fa. Més enllà, m’he trobat molta gent que ha vingut a fer fotos perquè li falta una mica d’autoestima: no se sent bé ni atractiva, i amb la foto fas que es vegi bé. I aquesta és també la tasca, extreure tot el que porta dins. Fins i tot hi ha una branca de la psicologia que treballa amb la fotografia, perquè la gent sàpiga que és millor del que es pensa, dins aquest aspecte negatiu. Simplement, és extraure el que la mateixa persona no sap que té, i demostrar-li que val la pena i que la seva única preocupació ha de ser obrir-se al món, i no tancar-se.
–Té relació amb Yolanda Cid, impulsora de diferents certàmens de bellesa com, els més recents, Be Yourself i Top Model, per als més joves. És una forma de crear pedrera al país?
–La Yolanda és una dona molt valenta i intenta d’alguna manera tenir una escola de models, sí. El circuit i la vida de model és molt complicat, encara més si vius a Andorra. De la mateixa manera, fer pedrera i treure models és molt difícil, però tenim l’oportunitat d’intentar-ho, i això es fa fent coses aquí perquè s’agafi l’hàbit, element que la Yolanda intenta que sigui normal dins la societat i que la gent jove del Principat tingui l’oportunitat d’escollir aquest món, i jo l’ajudo.
