Iolanda Batallé presenta aquest vespre la seva darrera novel·la, Massa deutes amb les flors, a la llibreria La Trenca. La novel·la parla de la vida i la mort, de la salut mental, però també de la natura i de la necessitat d’escoltar els altres. Es tracta de la novel·la més intimista de l’escriptora, amb un relat sincer que mostra que quan necessites escoltar-te, una bona manera és escoltar primer els altres.
–Avui presenta el llibre ‘Massa deutes amb les flors’.
–És la història d’una dona, la Solitària, que decideix deixar la ciutat on la majoria de gent viu una vida intensa de soroll, d’immediatesa, de xarxes socials, i se’n va al poble de pedra, a les Valls Altes, perquè anys abans hi havia anat a parar per casualitat, i sap que allà hi ha una història. És un poble que com tots els d’alta muntanya tenia molta vida als anys 30 i als 70 va ser abandonat, i com una família decideix salvar-lo i recuperar-lo. La Solitària s’instal·la a viure amb tots ells per explicar la història d’aquestes valls i també d’aquesta família que amaga una tragèdia, com tanta altra gent. La Solitària és com una excusa perquè tots els altres personatges parlin.
–Quines són les diferents línies de la novel·la?
–La novel·la està organitzada en capítols i cada un és la veu d’un dels personatges. Cada capítol és una confessió. A partir de totes les veus, acabes entenent què ha passat des dels anys 40 a l’actualitat. Els noms dels llocs són simbòlics, perquè això que explico en aquesta novel·la, d’una manera o altra, ha passat a moltes famílies de molts pobles d’arreu. Em trobo molts lectors que em diuen que això va passar igual al poble de la meva padrina, i això és fantàstic. Una de les coses que busca el text és que tots som persones i que allò que ens costa més parlar i compartir són les que valen la pena. Una altra de les reivindicacions és com la literatura ens cura, com llegir, escriure i compartir ens cura, això també hi està present. A través del personatge de la Solitària ens arriba tot el valor de la literatura, d’escriptores en el passat. Els temes principals serien la muntanya, el poble i les valls, que són un dels protagonistes, però també el feminisme, la situació de les dones, la cultura de l’esforç, i com quan la malaltia mental arriba a una família i afecta a tothom.
–Per què va decidir explicar aquesta història?
–Feia molts anys que m’acompanyava aquesta història. Fa uns 13 anys vaig anar a parar per casualitat al poble que inspira el poble de pedra, i els vespres sortia a caminar amb el senyor que inspira el personatge del pare de la família, i m’explicava històries de la muntanya, dels arbres, de la mitologia dels Pirineus, i a poc a poc em va anar explicant la història de la seva família, i jo vaig veure claríssim que allà hi havia una novel·la. Fins fa dos anys, no vaig començar a escriure-la, perquè tenia molta feina i tenia clar que volia escriure aquest llibre a poc a poc i el volia escriure al poble que inspira la història, perquè a més a més jo escric els llibres a mà amb llibretes. També dono un curs que es titula Escriptura des del Cos i crec molt amb el fet físic d’escriure. Amb aquest llibre més que mai tenia clar que havia d’anar al lloc i no ho vaig poder fer fins que em vaig agafar mig any.
–Quina relació diria que té amb els Pirineus?
–La meva relació amb els Pirineus ve des del naixement, perquè el meu avi patern va construir fa 60 anys una casa a Prats i Sansor, i per tant jo soc batejada en aquest poblet i he crescut allà. I tinc un gran vincle amb la baixa Cerdanya, tot i que la novel·la no passa en aquesta zona.
–Quin paper té la muntanya en la història?
–És on se situa la història, volgudament, perquè el que m’interessava era explicar com als anys 60, des dels despatxos, persones que no havien posat mai els peus en pobles com aquest, deien «aquí estan naixent molt pocs nens i, per tant, tancarem l’escola», i com una decisió així era igual a matar el poble. Aquesta gent no n’eren conscients, perquè no hi havien estat mai, però si es tanca l’escola als poblets de l’alta muntanya, les famílies no es poden permetre conduir dues o tres hores per portar els fills a l’escola més propera i, per tant, marxen. Per aquest motiu m’interessava explicar aquesta història, que és la història que ha afectat i ha passat, no només als Pirineus, sinó arreu del món.
–Per què va decidir posar-li aquest nom?
–El títol Massa deutes amb les flors ve d’un poema de l’Antònia Vicens, que diu «morint-te encara no. Massa deutes amb les flors», i jo vaig demanar permís a l’Antònia, a la qual admiro i és bona amiga, i li vaig dir: «voldria utilitzar ‘Massa deutes amb les flors’, com a títol de la meva novel·la», perquè a l’alta muntanya més que enlloc, els hiverns són duríssims, són freds, són foscos, però sempre hem de recordar que tard o d’hora arriba la primavera, arriben les flors i no podem morir, perquè tenim massa deutes amb les flors. Aquesta història no és que jo la busqui, és que em busca a mi. No és que jo esculli la muntanya, és que la muntanya m’escull a mi.
–Canviant una mica de tema, com va ser l’experiència com a directora de l’Institut Ramon Llull?
–Boníssima. Va ser molt intensa i dura. Jo soc de treballar molt i d’implicar-me molt en tot allò que faig, aleshores poder dirigir la institució que representa la llengua, la cultura i la literatura d’Andorra, de les Balears, de València, de Catalunya, de la Catalunya del Nord, i del món, durant tres anys és un privilegi i és un regal i, per tant en retorn, jo vaig treballar tot els que vaig poder i més, i va ser una experiència molt bona, en la qual penso que vam fer coses importants i que perduraran per sempre.
–Creu que el català està en perill o no està reconegut com ho hauria d’estar?
–Hi ha un tema del català, de la llengua i de l’ús social, actualment. Per exemple a Catalunya, l’ús social del català en aquests moments està pitjor que mai en la meva vida. En aquests moments costa viure en català. Jo per exemple, dirigeixo des de fa dos anys, la casa de cultura i de les lletres catalanes, la llibreria Ona, que és una llibreria amb més de 900 metres quadrats tota en català i amb més de 20.000 referències físiques de literatura catalana. Ara hem estrenat una pàgina web amb més de 41.000 referències, és un oasi a la ciutat, i la realitat és que és quasi impossible que et parlin en català. Sí, el català està en perill i no perquè ho digui jo, sinó que ho diuen lingüistes dedicats a les llengües en perill. Ara bé, dit això, tot és responsabilitat de tots i no només les institucions han de redreçar la situació, és responsabilitat de tots fer-ho.
–I la situació en l’àmbit de la literatura?
–En la literatura escrita a tot arreu on s’escriu en català, penso que està millor que mai i no només això, sinó que tenim una literatura que és molt bona; però no ara, des d’Ausiàs March o Ramon Llull fins a l’actualitat. Una cosa que ha canviat des que jo anava a l’institut és que als anys 80, la literatura catalana s’estudiava quasi sense escriptores, hi havia Mercè Rodoreda a qui li deien cursi, i amb una mica de sort podies llegir Solitud de Víctor Català (Caterina Albert). La llengua i l’ús social tenen un problema, però la literatura penso que és increïble i, el més important per a mi, és que penso que actualment la literatura escrita en català ja no es pot explicar sense escriptores.
